Necessitem el vertigen

Ho saps, no ben bé el què però ho saps, ho saps malgrat que és un no saber en tant que no pots dir. Voldries, podries intentar-ho: blau Stegner, paisatge Hooper, carbassa Hustvedt, túnel de rentat pels arbres, jugar a que els llibres són persones i anar-los encaixant, jugar amb els llibres de la Husvedt, Auster i VilaMatas en plan trio damunt la taula, jugar a que la taula és Brooklyn, a que Brooklyn és l’esmorzar d’avui de tots dos, damunt la taula, sí, podries intentar una manera d’intentar dir. Dels finestral estant la llum és llum, penses, la qual cosa t’espanta perquè ve a dir que no ets res. Cal modificar la llum, cuinar la carn, amanir el gintònic, alcuolitzar el cel negre. Decantar la balança en plan “sentit és manufacturació”. Però no és suficient. Potser millor “el sedàs és la revolució”. Voldries arribar a dir com l’Ausländer però no podràs, és clar, només quan escriguis com Tu escriuràs com l’Ausländer, blablabla. Posaries meta- davant de totes les paraules, posaries -carn- entre totes les paraules, posaries -etcètera rere totes les paraules, perquè la llum i l’ombra no fan sinó confirmar la carn, el paper imprès, la llàgrima, el búnquer pels somnis. Podries intentar-ho: anar a llogar una peli, disfrutar d’aquest sol de migdia, respirar vermut amb ella. Podries tancar els ulls i deixar de llegir: Lo extraordinari comença quan deixo d’escriure. Podries obrir els ulls al “tot és com sempre si tu ets com sempre”. Potser no has escrit mai.

´