`
Paraules que et sobrepassen, tot el llenguatge que de vegades et sobrepassa i allò que volies dir i que ha resultat una altra cosa, el llenguatge que tira per la seva banda i t'acaba dictant el poema, gairebé sempre en forma de fracàs. Saber perdre, et dius, ara i sempre, cal saber perdre, deixar que la punta de l'iceberg sigui una platja pels molt àvids i mentrestant anar sembrant el mar en d'altres indrets. Esforçar-se, reconduir totes les idees, matxacar-les, engrunar-les i barrejar-les a la formigonera, cuinar-les, pasteuritzar-les, dormir-hi i ennlençolar't-hi i tot el que et puguis imaginar, tibar i tibar el llenguatge per fer-li dir allò que vols dir, allò que potser encara no saps, i acabar essent el llenguatge qui t'escriu el que ell vol/pot dir. De vegades mitjançant noves idees que et condueixen a més idees que et condueixen a gratar més i més les lletres i els espais buits i a un nou resignificar dins el significat del significat, és a dir, arriba el punt en que el col·lapse resulta la garantia on cada paraula ho pot voler dir tot i res alhora. La paraula com a mirall, la paraula com a calçador, la paraula com l'altre. De vegades també algun eureka, un eureka d'aquells de "no sé com però mira". I mirar les paraules, la mirada als ulls per veure el món a la nostra imatge i mesura, allò de que tot té la forma que li donem, també el fracàs, perquè tampoc enlloc està escrit com s'ha de viure però, en canvi, sempre quedarà -potser justament per això- l'escriptura... a poder ser sobrepassada. Potser si que ningú escriu si està en pau amb si mateix. Potser així, amb la vènia de la sort o sense, el nar fent que acaba derivant al nar fent, or en pols, consagrar-nos a les paraules, les eternes aspirants al silenci.´
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada