´
Les giragonses de la nau fent d'estrelletadins l'espai, què sé jo, matar el temps,
obrir un llibre, potser trobar-hi casa
per una estona i, a dins, un edifici misteriós
sofisticat i amb tendències maníaco-assassines
campant per la selva rònega. Amb múltiples
cartells invisibles donant la benvinguda:
"Sovint misteri i ignorància resulten ser
l'altra cara de la mateixa moneda",
"I què en faràs d'una Babel de paraules?"
"Senyals de cors travats amb fletxes"
"Com camins de sang el buit de l'univers"
"Saber, no ens és permès res més"
"Passi, passi, que veurà el piset"...
Mires per la finestra i et reconeixes
en el reflex de la nit perpètua empeltada
al vidre: vas veient el pas de llunes, nebuloses
i sistemes planetaris, com les paraules
et van caient mortes dels ulls, lentament,
amb la silenciosa impaciència de quan
ja no hi ha res a fer. Tan sols contemplar
el brutal equilibri de Déu bategant
en el dolor impotent de cada cosa.
La rude certesa que del Laberint
de mort se’n surt, entrant-hi.
´
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada