La confiteria

Està plena així que deixem el martini i el concert de jazz per algo més íntim. La llum i el benestar conviden a la metafísica. I la metafísica estova com l'asfalt desfent-se al sol, com s’estoven les patates i les bledes bullint a l’olla i converteix un matí de sol, hamaca i terrat en un estat d’ànim en mode tarda-diumenge, tot i que això serà després, tot i que diferent, però anem al gra, al dins i al fora i al grinyolar de la frontissa:
                           

-La realitat és allò que percebem, quan et mors et mors...

-Si bé, però el món hi seguirà sent

-Ah si? I com ho saps? Per l’experiència? Perquè cada dia et lleves i la paret segueix al seu lloc? I què passa, per exemple, amb els fantasmes?

-Diguem que crec en fantasmes en tan que fantasmes...

-El cervellet es com un planeta navegant per l'univers

-Santíssima trinitat d'experimentar, sentir i interpretar
-Tot és llenguatge. L'inconscient...

-Sí clar, però... la cosa objectiva existeix al marge del subjecte

-Que no t’has emmirallat mai en el Romanticisme o què?
-Una resposta total seria sí i no o ni sí ni no?
-Però com podeu dir que aquest got és relatiu? Mira, toca...
-Estem fent deconstrucció o què? ah, Kant? però Kant està superat...

-No però mira, me la suda, perquè al capdavall…

-Només tenim el coneixement per aprehendre la realitat

-I si la realitat no en vol saber res del coneixement?

-I com pots afirmar això?

-Justa a la fusta, ho veus, ho veus!!?

Al capdavall (o, parlant amb propietat, al capdamunt), el verdet de les ferides concretes diuen que les humitats vénen de fora i apareixen a dintre, deixa però que en demani una segona opinió amb el jefe, que en sap un niu. A fora fa sol i hi ha una hamaca on sentir-se peix, i olor de margarites i imitar la carmen de mairena amb l'amplificador aquest que no en recordo el nom, i a la taula hi ha olives, berberetxos, patates, cervesa i martin's miller i, germans, celebrem i brindem en pau que malgrat totes les possibilitats del big-bang hagudes i per haver ara estem aquí. Un altre tema seria (heus aquí tot el silenci): com  dir però que el preu a pagar de saber-se és la solitud? Que potser al marge de les matemàtiques, els compassos i les referències una bona cançó ja ho diu tot? Que sense cultura la música seria soroll? Que potser sense ginebra la mirada fugiria pels ulls? Com dir que, quan has vist les orelles al llop, tots els vermuts, totes les bufandes, tots els amors i tots els somnis son una mica com vestir-se amb les millors gales per no mirar-se de reüll i saber-se en la sang de la sang on t’hi circulen glaçons? Com dir que qui pregunta ja ha respost?