(Que perquè? Doncs perquè sí, i perquè no. Perquè resulta ser d’una sensibilitat esfereïdora i desbordant que no dispara la fletxa sinó que la lliga a una corda que et va embolcallant mica en mica, subtilment, com destil·lant els molts matisos de la velada del ventre al vi, i els postres fossin un ball de fum, perquè el lleuger toc narratiu li atorga un ritme i una textura que afavoreix la pròpia estructura del poema, com dir-ho?, que hi han coses que només poden ser dites com poden ser dites, allò de que en els bons poemes forma i contingut són indissociables (alguna cosa deu tenir-hi a veure també la traducció). Perquè quan em poso el Transformer a tot trap em costa molt dir que no i no aixecar-me i no moure’m i llegir pels tots els racons del pis. Perquè em motiva a aprendre anglès d’una vegada per totes. Per coses com, entre moltes altres, “prenem l’aire, en un èxtasi de tabac-“, o “Hem estat, diguem-ne, escoltant l’últim Polonès/ transmetre els Preludis a través del cabell i les puntes dels dits”, coses com ““Sempre estic segura que entén/ els meus sentiments, sempre segura que vostè sent,/ segura que a través del golf vostè allarga la seva mà””, coses com “mantinc el control/ excepte quan un piano de carrer, mecànic i cansat,/ reitera alguna cançó vulgar amb l’olor de jacints a través del jardí/ evocant coses que altra gent ha desitjat”, coses com “jo seuré aquí servint el te als amics”, coses com “si es morís i em deixés palplantat amb la ploma a la mà/ amb el fum baixant de les teulades, dubtós, per un moment[...]”. Perquè malgrat parlar de fantasmes els espolsa per vestir-ne de nous amb carn i os subtil, potser la Lluna, perquè callant i evocant diu allò que tothom voldria dir, poeta o no, coses que, com deia Fuster, un s'estava a punt de dir però que es fan patents només després d’haver-les llegit. Perquè de vegades hi ha poemes que s’han escrit parlant del passat i llavors un dia et despertes i t’adones que t’estan parlant del futur. L’etcètera resultaria llarg i sostingut, de coses i motius i perquès n’hi ha un munt, però val més que calli. Transcriure’l doncs i deixar que quotidianitat i erudició orfebrin coses com “Agafo el barret: ¿com puc presentar excuses covardes/ davant el que ella m’ha dit?”, coses com “jo somric, és clar,/ i segueixo prenent te”, coses com “entre vel·leïtats i lamentacions curosament reprimides/ a través d’esmorteïdes tonades de violins”, coses com “em sento com algú que somriu, i en girar-se observa,/ de cop, la seva expressió en un vitrall”. Coses amb la gràcia i perícia del "poeta" com a sumatori final d’un puzle que esdevé teranyina a la manera d’una màquina de cosir invisible, empesa en l'empeny del "dir" respirant entre els espais en blanc, amb el dubte com a mecanisme engendrador, un dubte amb el que el poema resol amb nota allò de: com dir sense dir que "poesia ja ets tu"?. El "poeta" doncs com a apuntador d’un món que de tan a dins no pot abraçar més enllà de la maleta, d’un món que se li revela/rebela mirall-sedàs de tot com una pedra preciosa (tan fràgil com preciosa), que poleix al seu (dis)gust damunt del mar de paper i que permet poder retornar tantes i tantes vegades (sempre diferent) al poema, a un (dis)gust tanmateix exquisit i intel·ligent, obscur i dolç, amb la complexitat d’una ceba, la mística de la poma i el gust de les millors i recent collides cireres, tan detallada i difícil però alhora quotidiana com sortir al parc i veure una dona gran donar de menjar als coloms mentre el sol batega a les fulles dels pollancres i el vent t’arremolina els cabells perquè te n’adonis, i llavors sentir que per dins una veu et crida i et proclama “estic viu, sí, i no sé què deu voler dir, però estic viu...”. I ja callo. Ara, hi ha alguna cosa més elegant que això?):
RETRAT D’UNA DAMA
I
Entre el fum i la boira d’una tarda de desembre
fas que l’escena s’arregli sola –com semblarà arreglar-se–
amb “He reservat aquesta tarda per a vostè”;
i quatre espelmes de cera al quarto fosc,
quatre cercles de llum damunt del sostre.
un ambient de tomba de Julieta
preparat per a totes les coses a dir, o deixar de dir.
Hem estat, diguem-ne, escoltant, l’últim Polonès
transmetre els preludis a través del cabell i les puntes dels dits.
“Tan íntim, aquest Chopin, que crec que la seva ànima
hauria de ressuscitar només entre amics,
un dos o tres, que no toquin la floritura
que es frega i es qüestiona a la sala de concert.”
–I així rellisca la conversa
entre vel·leïtats i lamentacions curosament reprimides.
a través d’esmorteïdes tonades de violins
barrejades amb remotes cornetes
i comença.
“No sap el que signifiquen per a mi, els meus amics,
i com, com de rar i estrany és, trobar
en una vida tan, tan composta de rareses i finals,
(dons clar que no m’agrada... ho sabia? No està cec!
Que llest és vostè!)
Trobar un amic que tingui aquestes qualitats,
que tingui, i doni
aquelles qualitats de les que viu l’amistat.
Quan significa que li digui això–
Sense aquestes amistats–la vida, quin cauchemar!”
Entre brogits dels violins
i les arietes
de les cornetes escletxades
dins del meu cervell comença un sord tam-tam
martellejant absurdament un preludi propi,
capritxosa monotonia
que es almenys una definida “nota falsa”.
-Agafem l’aire, en un èxtasi de tabac,
admirem els monuments,
discutim els darrers esdeveniments,
corregim els nostres rellotges amb els rellotges públics.
Després seiem mitja hora i bevem les nostres birres.
II
Ara que els lilàs han florit
ella té el gerro de lilàs al seu quarto
i en rebrega un amb els dits mentre parla.
“Ah, amic meu, vostè no sap, no sap
què és la vida, vostè que la sosté a les mans”;
(lentament rebregant les tiges dels lilàs)
“Vostè deixa que li flueixi, la deixa fluir,
i la joventut és cruel, i no té remordiment
i somriu les situacions que no pot veure.”
Jo somric, és clar,
i segueixo bevent te.
“Però amb aquestes postes d’abril, que segons com recorden
la meva enterrada vida, i París a la primavera,
em sento immensament en pau, i trobo el món
meravellós i jove, després de tot”.
La veu torna com el desafinar insistent
d’un violi trencat d’una tarda d’agost:
“Sempre estic segura que entén
els meus sentiments, sempre segura que vostè sent,
segura que a través del golf vostè allarga la seva mà.
Vostè és invulnerable, no té taló d’Aquil·les.
Seguirà endavant, i quan hagi vençut
podrà dir: en aquest punt molts han fracassat.
però, ¿què tinc jo, què tinc jo, amic meu,
per donar-li, què pot rebre de mi?
Només l’amistat i la simpatia
de qui està a punt d’arribar a la fi del seu viatge.
Seuré aquí, servint el te als amics...”
Agafo el barret: ¿com puc presentar excuses covardes
pel que ella m’ha dit?
Em veureu algun matí al parc
llegint tires còmiques i la pàgina d’esports.
Especialment observo
que una comtessa anglesa debuta a l’escenari.
Un grec va ser assassinat en un ball polonès,
un altre morós bancari ha confessat.
Guardo l’aparença,
mantinc el control
excepte quan un piano de carrer, mecànic i cansat,
reitera alguna cansada cançó vulgar
amb l’olor de jacints a través del jardí
evocant coses que altra gent ha desitjat.
Són aquestes idees correctes o errònies?
III
La nit d’octubre cau: tornant com abans
excepte per una lleugera sensació incòmoda
enfilo les escales i giro la maneta de la porta
i noto com si hagués pujat de quatre grapes.
“Així que se’n va a l’estranger; i quan torna?
Però és una pregunta inútil.
És difícil que sàpiga quan tornarà,
trobarà tant per aprendre.”
El meu somriure cau pesadament entre els fòtils.
“Potser em podrà escriure.”
El meu control s’infla per un segon;
això és com ho havia previst.
“Últimament, he estat pensant amb freqüència
(però els nostres començaments mai no saben com acabaran!)
per què no ens hem convertit en amics.”
Em sento com algú que somriu, i en girar-se observa,
de cop, la seva expressió en un vitrall.
El meu control s’apaga; realment estem a les fosques.
“Era dit per tothom, tots els nostres amics,
estaven tots segurs que els nostres sentiments serien
tan afins! A mi mateixa em costa molt entendre-ho.
Ara hem de deixar-ho al fat.
De totes maneres, m’escriurà.
Potser no es massa tard.
Jo seuré aquí, servint te als amics.”
I he de demanar tota forma canviant
per torbar expressió... ballar, ballar
com un ós ballarí,
xisclar com un lloro, garlar com un simi.
Prenem l’aire, en un èxtasi de tabac–
Bé! ¿i si ella morís alguna tarda,
una tarda grisa i fumosa, un vespre groc i rosa;
si es morís i em deixés palplantat amb la ploma a la mà
amb el fum baixant de les teulades;
dubtós, per un moment,
sense saber què sentir o si ho entenc
o si sóc assenyat o babau, retardat o prematur...
No hi sortiria guanyant ella, després de tot?
Aquesta música se’n surt amb una “caiguda agonitzant”
ara que parlem de morir–
¿tindria jo el dret de somriure?
T.S. ELIOT, Prufrock i altres observacions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada