Binidalí, diumenge tarda, amb la platja empeltada de posidònia com neu i eructes de mar entre el buit ple de les roques. Llàstima de no portar la càmera (encara que, al capdavall, resultaria inútil). Ja siguin blancs i blaus de tot tipus, ja siguin grocs, rosats, vermells-marrons, morats, òxids o magentes, ja siguin ocres, taronges, i verds i més verds, el mar conté tots els colors. De tots, però, em quedo amb el seu batec espaiat i embolcallador, insistent fins a apropiar-se’m (de fet el mar ja és una posta de sol magistral en si mateix, tot i que més tard, amb la posta d’avui tan espectacular, em costi mantenir aquesta afirmació). A l'esquerra, un avió s'enfila en paral·lel a dues gavines. Enfilem amunt entre roques punxegudes pel vent i la sal i pedres foradades com calaveres, amb un simfonia in crescendo de romaní, orquídies, estepa negra, murs de pedra seca com pentagrames, flors de mel, enclova, càrritx (que fa una fulla llarga i prima que línia avall resulta finíssima i amunt en canvi esgarrinxa), llengües de passerell i mates vàries, aritja (una liana amb espines però amb fulles en forma de cor), caramuixa, absenta menorquina... i un llarg etcètera que no m’acabo (és el què té anar amb dos experts). Quan arribem a dalt de tot de l’espadat m’acosto a la punta per veure el mar. Ara batega amb força i les cames em tremolen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada