Tarda de bici com cavalls fins a Ses Coves i, així exagerant, ja gairebé sense quàdriceps, agafar tiquet per l’estiu,
-Què dius que et quedes fins el setembre? Ah, endavant…
-Una proposta interessant, certament…
i terrat, dutxa, platàs de pasta amb ampolla de bon vi, i la boca, que ja no pot parar, entre canyes i converses Sevillenques i la penúltima a un lloc de nom prou significatiu com La Parra , Tanqueray amb gin i la penúltima i Tanqueray amb gin i ja anar a veure el Dj i el Dj que va per lliure però ens és igual i ja moure l’esquelet com mantega en mans d’un terrisser, amb tot el plaer que comporta fer el capullo. I ressaca, passada amb infusió d’escriptura tranquil·la, cançons com “Details of the war” o “The skin of my yellow country teeth” dels Clap your hands say yeah!, herbotes varies tipus camamilla, menta, regalèssia, “rooibos”… i pensar en el mar d’abans:
-Has vist mai una calma tan lleugera ondulant-se? Talment un llençol de mel estès com estovalles però a la vegada convertint-se en xarxa, o també una mica com els gràfics aquells dels científics quan volen descriure l’Univers.
-I la bola aquella del mig on seria?
-Una pedra, una persona, tan li fa…
-I la mel?
-Ai, la mel…
I ja entrar dins del paper i pensar en setembre per dir algo i ensopegar amb pedres que encara no hi són i pensar en coses com:
El mar, davant
i mirar i no veure’l,
potser de massa sal als ulls
(brillant com plàncton a pleniluni…)
-Vols deixar de voler mastegar com en Garriga?
-És que tinc la boca ocupada amb altres coses...
-En fi, ja en parlarem més avall de tot això.
-Més avall?
-Sí, més endavant. D’aquí una estona.
-Ah, en plan subtil i tal?
-Ahà
-Una cosa que vol dir massa coses acaba per no voler dir res.
-Això no és ben bé així, el factor lector resulta incontrolable, per exemple.
-…
-…
-Saps en què s’assemblen la boira i un camaleó?
-En què?
-No ho sé.
-I així què?
-Res, ho volia dir i prou, i perquè ara ja hi ha alguna cosa que fa que s'assemblin.
-…
-…
-Tot això t’ho fa dir la ressaca?
-Ep, que et surts del paper!
-Era només per aixecar-me i posar Jorge Drexler.
-I ara cap a on anirem?
-Qui sap pas. La Lluna dirà…
I ja nedar dins el paper i pensar en setembre per dir algo i ensopegar amb pedres que encara no hi són i pensar en coses del tipus:
-Els viatges canvien les persones?
-Depèn.
-Depèn?
-Un viatge és canviant com un caràcter, com una muntanya erosionant-se…
-El caràcter canvia.
-Depèn
-Depèn?
-Què entens per caràcter? Tens un diccionari?
-Va, no siguis tan escrupolós, collons, ja estàs altra vegada amb la Síndrome Blow Up.
-Se’n diu obsessió pel control per tal d’amagar la hipersensibilitat
-La hipersensibilitat és covardia.
-Covardia? Au va home! Deus voler dir l’autocompassió.
-Bé, mandra.
-Mandra?
-Mandra a acceptar la pròpia bogeria. La bogeria, que és la por a no tenir-ne.
-Allò de que “el foll que persevera en la follia es torna savi”?
-Algo així
-Saps que si un dia ho acceptessis senzillament desapareixeries?
-Crec que això no ho explica tot. Veiem les coses des d’on les veiem.
-Res ho explica tot.
-A vegades no tens la sensació que la timidesa, la correcció, ja és la peixera?
-Això t’ho fa dir la por. I al què tu li dius timidesa és en el fons prendre's massa en serio un mateix perquè de fet dir-li timidesa a l'excés mal contingut és com dir-li platja a un tall d'escalopa arrebossada.
-Però bé saps que la identitat, el jo, se sustenta sobre la gran Por.
-Potser tens raó, però tot això t’ho fa seguir dient la por. I vols dir que hi han vàries pors? Jo més aviat diria que la por és com l’aigua… Ais, paraules, paraules...blablablablabla...
-Saps que tot el que no somiem de dia ho somiem de nit?
-Et refereixes a allò de que al capdavall la suma sempre dóna zero?
-És una manera de dir-ho, sí.
-…
-…
-Hi ha alguna cosa més despullada que un nervi?
-Mira, posar-s’hi és no acabar. Res ho explica tot
-Així què?
-Així què de què?
-…
-…
-Jo diria fàcil, perquè és molt difícil…
-Què dius?
-Res, canto.
-…
-…
-Què et mous? Que tens agulletes a la panxa, a les cames, per la bici o pel vici?
-Ep, que et tornes a sortir del paper!
-Era només per aixecar-me a fer l’esmorzar.
-Perquè no s’ha estudiat mai el sentit del tacte de dins?
-Crec que els científics ja ho comencen a estudiar…
-…
-…
-…
-…
-I ara cap a on anirem?
-Qui sap pas. Has llegit Tot esperant Godot?
-Doncs no. Però sé de que va.
-Efectivament, això és que no l’has llegit.
-…
-…
-Bueno va, què? Anem?
-Anem.
I ja pescar dins el paper i pensar en setembre per dir algo i ensopegar amb pedres que encara no hi són pel plaer d’ensopegar i pensar en coses del tipus altre:
A Niàgara, dos de nou, és hora de tancar. Però la boira de la cascada es queda a fer hores extres. Li paguen un bon sou per entretenir els turistes tot i que també ho fa perquè es considera una artista. Sempre diu que si Turner hagués estat a Niàgara l’evolució de la pintura mundial hauria estat molt diferent. Coses de la boira, que vol estalviar i mudar-se a Pandora.
(Com a curiositat, l’entrevista de feina que li van fer va anar més o menys així:
-Com et definiries?
-Sóc pluja que vol quedar-se, sóc com un huracà que connecta cel i terra, però més tranquil·la, és clar, tot i que a mi m’agrada dir-li més subtil.
-Experiència?
-A veure, sense voler ser impertinent, sóc aigua, i vinc del riu, a vostè què li sembla?
-Què et motiva
-Pensar que sóc artista i que la feina és art.
-Ja saps que aquí paguem en espècies?
-Sí.
-Un barco, un avió o una àmfora, voldràs?
-On és Pandora?
-Saps que fora d’aquí en el teu estat no sobreviuries gaire temps…
-On és Pandora?
-Bé, aleshores el que necessites és un Núvol, i paciència, perquè això ja serà en una nova vida.
-I quantes eternitats em costarà?
-Estigues tranquil. Et farem contracte només per una temporada, és a dir que seran unes cinc mil generacions de turistes.
-D’acord.
-D’acord.
-Una última pregunta
-Vostè dirà.
-A què aspires?
-Vull ser un tobogan per estrenar, però en el fons sóc molt clàssic
-…
-…
-…
-…
-És possible que un piano al tocar-lo es converteixi en flor? I la flor en blat i el blat en farina i la farina en casa, a on tocar el piano?
-Què dius??
-Res, penso en veu alta)
I ja recollir la xarxa del paper i pensar en setembre per dir algo i ensopegar amb pedres que encara no hi són pel plaer d’ensopegar i pensar en coses així pel plaer de pensar en coses així, coses com la poètica dels signes de puntuació, per exemple, perquè alguna cosa ha de voler dir que, tantes vegades, els punts finals acabin en suspensió…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada