Moleskine

Punta Prima, amb l’ Illa del vent al fons, tan tranquil·la i amb el seu far tan ben posat, i la platja amb les terrasses tan buides, i el contrast extrem de les pedres erosionades i deformades i absolutament folles que fa que no te les puguis mirar gaire estona sense sortir-ne perjudicat, amb tots aquests colors, tots folls, tots els verds, els blancs, els blaus, tots per tancar, però que, en canvi, campant al seu aire en estat “salvatge” resulten ser admirables. M’assec, i decideixo tornar a rellegir-la per tercera vegada. L’enceto amb el mateix plaer i entusiasme de fa anys. La sensibilitat que té Clarice Lispector per explicar les coses és espectacular; tan femeninament despullada, tan espiritualment neuròtica, tan tendrament ferida, la pedra més romàntica de totes, la carn tibada com la membrana palpada en mans d’un percussionista, tan plena de ganes de viure com d’impossibilitat per acomplir-ho. Però el sol comença a caure així que retorno a la bici i enfilo amunt pel camí vell de Biniancolla:

Fotografiar, escriure, dibuixar... no n’hi ha mai prou. L’art més íntim, profund i espectacular resulta ser el que es viu en silenci, desplegant-se pel cos com una catedral (on el vidre és l’ànima i la llum el cos esclatant de la primavera). A continuació, i ja arribat a San Lluís, passa un home que m’indica el camí de Santa Rita i, sense voler-ho, em recorda allò que tan  m’agrada dels pobles (hi ha gent que de tan vinculada a la terra no els hi cal cap mena de manta erudita, moderna o del tipus que sigui -la qüestió resulta ser massa extensa per resumir-la ara i aquí, però bé, una mica mica mica podria ressumir-se en aquestes paraules de Lispector: “no es filosofia lo que necesitas, si así fuera sería fácil...”-).

Mentrestant, avanço amb la bici entre murs de pedra seca i camps al voltant. Els colors es comencen a saturar i la cosa promet. Al cel, el sol porta tanta estona entrant i sortint dels núvols que fa de mal pensar. Passo per un restaurant amb l’evocador nom de El Picadero. Somric. Tot és voler-ho veure clar, parar la roda, mirar el “buje” i veure’l com l’equilibri de l’equació. I bici, bici, bici. I cames, cames, cames. I arribo.

...Glaçons, suc de fruita, cadira, música, ordinador i sentir-se sismògraf en quatre dimensions. Perquè de fet escriure per no rebentar s’assembla bastant a això.