Ni cas

Si per ventura llegiu les meves foteses i no us horroritzeu d’acostar les vostres mans a mi...

CATUL

I. FORREST

Ve que esperes i esperes bé “petit saltamontes”
però el cert és que la intuïció,
-la intuïció aquella del fons del desert
que et flipa oasis intravenosos-
ja deia algo així com
“ves passant que ja vindràs”,


però tu corries com si


com si la carn no fos l’ombra
a tota pastilla amunt
o avall contra el mur
o del mur estant,
perquè tu corries


ningú t’ho pot negar:
tu corries


amb l’espera flamejant
entre nervis eixamplant-se
al llarg del llit dels dits
i menjant-te les ungles
com focs artificials
 
vull dir que t’estiraves tant els budells
com els budells esbudellats d’un porc de festa major,
com un xiclet enganxat al llarg de tot
l'oxidat i llefarnós seient de l’autobús
i que, pobre!, (el xiclet) ja no sap com tornar i
ja brut i beneït es torna una mica com Hook(e),
tot ell acer i fred
                          (i acaba venent la deformitat a qualsevol preu...)


i llavors
-al marge de la broma fàcil-
            dius coses com si
coses com si el dolços i corcats barrots
ja fossin avions brutals que dissimulen la caiguda
aquella de: “pela-te-la sola, que ja ets gran””
i que
de tan mastegar , dius,
ara tens una autopista de buit carrils que no te l’acabes


i –al marge, altre cop, de la broma fàcil-
dius tot això
com si

           com si...

                           i la paciència de sempre, arreu, esperant-te.





 II

Si fossis poeta diries allò de:
amb dues pedres faig foc al buit
i les mans s’escalfen
i la sang se m’escampa per la pell
fins assecar-se i fer-me’n un vestit
de fred que despulla l’hivern
blanc com un arbre colgat
sota l’arrel de les paraules

però clar, tu no ets poeta,
així que això de
“l’arrel de les paraules”
o “amb dues pedres faig foc al buit”
et sona a joc petulant, ridícul i barat,
recurrent, avorrit i faltat d'imaginació


així que res, tampoc passa res,
perquè com que, total, no ets poeta,
doncs engegues la tele, et fumes un porro
i et fas la palla amb el comandament a distància,
                                               tranquil·lament, a casa.




III


Quan sóc un far que mira
i em tremolen fins les pestanyes
sé
que la pressió ja ve de dins
 
i quequejo que que jo...
que vull però no vull
l’excés aquest folrat amb timidesa,
ridícula com una corbata
amb ofici de calçotets
 
i llavors, de vegades, improviso...
però no sé com,
i
no sé com
que el desfibrilador funciona
i algú aplaudeix i ei!, aquí no ha passat res.
 
I llavors -que ja són masses-,
com un “xavalín” amb la primera trompa,
et motives més del compte
i dius coses com:
  
 “El paisatge?
L’onada a les parpelles
com unes tisores brodant el mar!!”

I llavors la gent aplaudeix
plena de sintonia amb tu,
que no has entès res.






IV
Déu ha mort, la poesia més.
S. ROTHKOVIC
 
Gratar muntanyes resultava ser un vici universal
personal intransferible i ben raonable
al capdavall, sí,
però a la cantera de Sísif
tu hi busques un remuntador
o un bar
o fins hi tot muntar-hi una bolera.

Les pedres, però, són pedres
i són pels cucs, i els escurçons,
i són sempre estrets els camins que condueixen a casa...


Potser seria suficient amb deixar la pedra
i que braços i dorsals passessin el mono

calçar-se les ulleres de sol
i esperar la Neu tranquilament a la terrassa...

però tu preguntes com, com, com
i,
en fi,
         sant tornem-hi.