Panteixant vaig cridar: " Era broma
el que he dit: si te'n vas, moriré".
Somrigué amb una calma terrible
i em digué: "No t'exposis al vent".
ANNA ANKHMÀTOVA
S'encenen, a poc a poc, les muntanyes desdentegades pel temps. Un terrabastall d'aire i quietud i alguna que altra deixalla omplen el riu buit de sota els peus. Estranyament no hi ha cap llum obert en el rusc de finestres de la fàbrica. Només batega la bateria de l'ordinador, la bateria i el meu cor insomne. La fragilitat és com totes aquestes lletres que malgrat ser petites illes es creuen acompanyades unes amb les altres. El sentit és el relat. Qui llegeix el meu desconcert en néixer? Voldria que aparegués per la porta amb un somriure lleganyós i m'abracés, per darrera, que es deixés anar xiuxiuejant-me a l'orella com una petita fàbrica de cinema, per després fer veu de gran i alçar-se tota dona. Vols un te? Voldria deixar-li una pista d'irresistibles engrunes, com rastres de pintallavis, que anessin del llit al menjador. Voldria. Damunt la taula la gerra d'aigua tremola a comptagotes, goito les mimoses i em pregunto d'on ve aquesta sensació de ser un finestral. Damunt la taula, buscar un títol. A fora és com si tot callés, com si encara no haguessin col·locat carrers i voreres. Només el cel immaculat despunta el dia. De lluny m'arriba el so d'un tren que passa, tot passa, i tot torna, quantes vides per viure deuen quedar encara?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada