Titola amb ales

     

Ell estava tan tranquil fent tarda a l'habitació assegut davant de l'ordinador, davant d'una finestra que donava a un cel obert amb vistes al cel per la zona, diguem-ne, del quart quart de l'esfera d'un rellotge, quan se li va aparèixer un ovni. Havia anat a pixar, s'havia begut un vas d'aigua, i ara assegut davant de l'ordinador se li apareixia un ovni. Ho dic així perquè ell ho diu així, és a dir, que no s'ho plantejava com res extraordinari, ans el contrari, per ell no era tan diferent a sortir al carrer i guaitar el personal i els estris del personal i les converses del personal. La cosa aquella, l'ovni, era blanca lluminosa i vibrava fins el punt que costava de diferenciar-la amb la pantalla de l'ordinador. Per ell, és clar, no era tan diferent. En qualsevol cas, de cop es trobava en un recital espectacle de poetams i poetames i artistets i artistots, i vinga a veure i vinga jocs d'ous i fotre l'imbècil amb la pols de la mascarada amb la que practiquen el seu art. Per ell, no cal dir-ho, no era tan diferent de sortir al carrer o de l'ovni que s'assemblava sospitosament a la pantalla de l'ordinador. El tema és que de cop se li va acostar un poetam artistot, es va abaixar la bragueta i li va posar la seva titoleta de poetam artistot rampant davant dels morros. Ell, això, si ve grotesc i gastat, ja ho va trobar més notable. Potser era el caliu de la gent, el vi de garrafó o la màgia de l'indret, el cas és que va decidir emmarcar aquell moment. Amb la mà dreta va agafar la seva ploma estil·logràfica, amb la mà esquerra la titoleta del poetam artistot i, act següent, li va fotre un gargot, una firma estampada, una bella i florida signatura. Ho va fer amb la pressió justa perquè li quedés ben gravat i coent a la pell però sense produir cap resquici de sang. A part de la gràcia del moment i tot el rotllo conceptual i duchampnià  blablabla, la gràcia, segons ell, era que al replegar-se la titoleta del poetam artistot al seu estat natural, la signatura rebregada adoptaria la forma d'un trèvol de quatre fulles, amb la qual cosa el poetam artistot va se colpit per acte de les muses i totes les imbricacions de possibilitats corresponents en el seu si intern i així va ser com va obtenir un nou motiu per un nou poema i, també sigui dit, la musa de torn va obtenir un nou motiu amb que omplir-se la boca. De cara al futur, perquè allò marcaria un abans i un després, amb el poetam artistot ja mort i fos en el marbre estatuari de rigor a la plaça del seu barri, sempre quedaria algun estafador de poca monta que reivindicaria que ha trobat una polla tatuada amb un trèvol de quatre fulles mudable conservada en formol, i que en veritat no era d'altra sinó la molt honorable titoleta del poetam artistot esmentat. I deu ser veritat que la història i la vida i el planeta i tot és circular i que tot dóna voltes i més voltes, perquè la cosa aquella era blanca lluminosa i vibrava fins el punt que costava de diferenciar-la amb la pantalla de l'ordinador. El més interessant de tot plegat, tornant al quid de la qüestió, tot i que ell no hi estaria d'acord, és que tot això li succeïa en cos i ànima sense sortir de davant l'ordinador de davant de la finestra on ell i un ovni discutien davant de la pantalla, i fins almenys l'hora de sopar, qui havia abduit qui.