NOCTURN
Somni d’església
i lesbianes, cerimoniant, declamant, i el jo meu espectador i algun nen que és el
meu jo de la infància -o potser no- i tot de secundaris pululant perllà. I al final, esclar, tot
plegat va d’ella.
I del ritu que
som tots plegats.
I com en tot, l’amor
dual. El que va
“del com ets al
com et veuen”
i el que vindria
a ser
“l’expressió primaveral
d’un mateix”
(oh nena
dins meu millores molt
ho saps??)
però que, com en
la pantalla d’un projector, torna en l’altre
però que es un
horitzó, alteritat, l’amor
una corda fluixa
vista des de lluny i que gronxa
i t’hi tires i fa
allò d’apartar-se i menges terra o mar
o aire (tan se val,
que en això és molt democràtic...)
I així
com en tot
oh nena nena
ja en sabràs de
ser la bena als ulls?!
la que
endins
rebota i explota?
El teu crim-perfecte,
la meva pel·lícula
i canviar llavis
per crispetes
i el nostre veler
al sofà de casa
i ja no hi haurà
poesia
enllà el
comandament a distància.
Allitar-nos serà tota
una altra cosa.
BUSCAR-SE LA FEINA
Enceta un crim
perfecte, la bena als ulls,
projecta, es fa,
la pel·lícula de la seva vida,
d’ells amb permís
de la nit i ve la nit
que és un cinema
a les fosques i els arrenca
i els ulls, els seus,
la segueixen
i els d’ella, els
d’ella no sap on paren,
potser alats allà
els estels, pampalluguejant
morts de fam i de
fa tant i ell sense saber-ho...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada