41.
Hospital de Boli, 24 de setembre del 2009
Va arribar a Boli a les 22.00h. Va estar a punt d'atropellar l'operari del pàrquing, el va esquivar i va treure el cap per la finestra per demanar perdó, però ja no el va veure. Va parar el motor i va obrir la porta. Va vomitar al terra d'asfalt. Es va aixecar i va respirar a fons. Una olor familiar, monòxid de carboni, nitrogen i hidrocarburs.
Va caure a terra.
L'operari del pàrquing era un home corpulent. Portava una gorra de besibol calada. Tenia uns 40 anys. Li va oferir una ampolla d'aigua. Ell va dir "gràcies".
Tornava a tenir por de perdre el control. Tornava a sentir la intel·ligència. Una influència externa que guiava els seus passos. Les coses deixaven de ser el que eren. Tornava a sentir que algú l'estava observant. Un mar nummulític. La sensació d'infinit que tens quan mires al mar però al revés. No era una amenaça externa. Era dins el seu cos. Sentia l'excés de pes de la seva ànima. Tremolava i tenia ganes de vomitar. Era incapaç de coordinar els seus moviments.
Va decidir quedar-se a terra.
Va recolzar la galta a la superfície negra, aquella calor venia del centre de la Terra, l'asfalt encara estava calent de la llum del sol. 100.000 candeles de llum solar havien escalfat aquell terra per ell. Va respirar amb tota la força dels seus pulmons. Feia olor del zooplàncton. Olor d'aquelles algues que es van podrir sota la terra i es van convertir en petroli fa milions d'anys. Olor de parafina i benzè filtrant-se pels porus de les roques sedimentàries que van enterrar els mars antics.
-Et trobes bé, A? -va dir l'operari-, no t'havia conegut, tio. Has estat a punt de matar-me. Suposo que véns a veure el teu pare, hauries de passar per casa, A. T'anirà bé una dutxa.
L'Adelmar es va girar. ho veia tot doble i tot es movia de manera espontània. Havia reconegut la seva veu. Era en Zonie B.
Mareig, somnolència, confusió i al·lucinacions.
-Estic bé, deixa'm descansar una estona, Zonie B -va dir l'Adelmar.
-Vols que truqui a una ambulància? -va dir en Zonie B.
Estic bé, de veritat, ha sigut un mareig. Porto molta estona conduint, últimament no dormo gaire.
Totes les coses sorgeixen del buit. Ens hem de llançar al buit. En algun lloc hi ha d'haver una barra que conjuga les oposicions i obre el ventall de les possibilitats. El Gorg Terrible de la nostra ànima.
Quasi havia arribat, tot aniria bé.
Podia imaginar-lo a l'hospital, en un d'aquells llits mecànics, connectat a tot de dispositius electrònics, més semblant a una anemone de mar comuna que a un home. Una rèplica exacta d'ell mateix. Però al revés.
-A, tio, em podries explicar què estàs fent? Sóc el responsable del pàrquing, no vull que em posis en un merder.
-Estic escoltant com respira l'asfalt.
[...]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada