Potser, un
mapa del tresor que l’aranya de l’ànima teix dels peus al cor passant pel cap,
en laberint, endisant-se indistintament per túnels i budells. En vaivé. I l’aire
que xiscla pel vent, i el vent que parla pels objectes que fresa, i els
objectes balbucejant pel sedimentat silenci que els acull. El Temps. Que és dir
sempre. I espai. I el dels assassins que conviuen amb la bona gent dins
cadascú, en neurosi i estultícia a parts iguals, però matemàtic com una pell de
gallina. Com cal. Com si a la membrana de les coses una veu encrostada en
extremunció com si de fet fos de matèria el buit sedós de les coses. A mode de
gruta dels somnis perpetrada/erosionada, potser, per hordes de cames ancestrals
i sulfúriques. El tresor a les cames i el com més serem més riurem que va fent
mapa, potser és això la germanor.
Un mantra el
grill.
L’aire duu llum morta de les estrelles
i proclama
la germanor dels verms.
S’atura el Temps,
traspúa un
Sempre.
Pell de
gallina.
La fina
arena del rellotge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada