Forat de cuc o allò de voler-se inventar una religió.

         

Lector: valgui el món, amb tot l’amor, com una desferra sense solució que seguirà avançant, amb tot l’amor, a entrebancades. De tot el món, creure en les olors, en estar aprop de les coses que tremolen, en la fascinació. Que no és poc. Que només cal un trau, per a inventar un nas. Si, posem d’aquí deu, cent o mil anys, amic lector, no només recordes tot això, sinó que ho saps i ho sents, és perquè de fet el Temps i el Jo no són sinó meres desferres de la carn. Perquè ahir i avui, amic lector, germà, no sóm sinó tots plegats, aquí i allà, fets Espai. Que ve a dir que tot plegat funciona com un negatiu, que aquí venim al diguem-ne jugar a tenis i el sentit el passeja el coi de piloteta que ve deu ser pinyol o lluna o cor d'alguna cosa, que de fet un cuc no és sinó un petit túnel per on fa via la matèria, que al capdavall depèn de la lluna que sentis l'arbre com un pare o com un fill.