Alguns apunts sobre 'Mentre el món explota' de Roderic Mestres

 

L’únic motiu que tindria per a no parlar del llibre Mentre el món explota de Roderic Mestres és l’amistat que tinc amb l’autor. Val.

Amic de l’infància, de quan en Roderic encara no sabia que existia i s’amagava dins l’altre personatge, el que té carn i ossos i D.N.I., i dins el cor que volia que les nenes l’hi robessin, i dins una veu cantant que rebia també algun calbot. Sempre ha tingut un punt autodestructiu. O diguem-ne Apassionament. Però tot això és una altra història, que em distrec. Dic, que l’amistat seria l’únic motiu per no parlar del llibre i és dir això i semblar que el món estigui del revés, oi? Com si hagués de quedar malament o noséquè per parlar del llibre d’un amic només per la tendència salvatge que té el nostre país literari a mamar polles. Per altra banda s’entén, ja que la tendència al nostre micromón literari de mamar polles és un fet objectiu i multicolor, i un art en si mateix. Dit tot això, passo a parlar del llibre:

  

-Mentre el món explota (Editorial Males Herbes, 2014) tracta de les desventures domèstico-urbanes d’un ‘perdedor nihilista’ a la ciutat comtal, en un dia com avui, mentre al seu voltant el món s’acaba. O això sembla. Periple durant el qual, ves, també s’enamora. Novel·la breu i intensa (a partir d'ara, per la brevetat, l'anomenaré "novel·leta"), amb sentit de l’humor i mala llet, amb un missatge de fracàs i fraternitat per estampar a la cara d’algú, novel·leta punkrock. Novel·leta diguem-ne transgressora però sense pretensions més enllà del que el propi llibre és. És nota que l'autor ha disfrutat escrivint-la. Es nota perquè s’encomana. Potser al capdavall, la literatura hauria de ser això: passar-s’ho bé, en el sentit  d'eixamplar una mica l’esperit, i celebrar que estem vius, i viure d'un glop, ni que sigui amarg.

  

-Em sembla un llibre equilibrat, en general, i que pot donar la falsa impressió de ser un llibre fàcil de crear perquè el sents molt proper i tal com raja. Equilibrat, deia, perquè el text s’ajusta a les necessitats que va generant la història. El personatge protagonista, l’Andreu, aconsegueix un to propi que encomana i fa trempar. Sobretot a la primera meitat: no sembla un tronat sinó un antiheroi en tota regla. És a dir, el personatge atrau. Potser perquè hi veig a l’autor, val, però també el lector s’hi veurà reflectit, i també d’alguna manera els personatges de certs tipus d’escriptors, aquells amb aquella humanitat sublimada en mala llet. Això és, i salvant les distàncies: Henry Miller. Céline, Boris Vian. També sentit de l’humor passat de voltes i delirant. Diguem aquí Kurt Vonnegut. Potser Pedrolo. I la fascinació pel cine de terror i de ciència ficció de l'autor. I per la música punk. I la que no és punk. Respecte el tema noms i influències i tot això, segur que n'hi ha més i que s'ajusten millor. Tiro de tòpics.

   

-Trobo que el text està ben escrit, sense escarafalls innecessaris, amb llenguatge barroer quan fa falta i amb imatges belles i concises quan cal. M’agraden els detalls adjectivadors que utilitza i la mesura amb que els empra. Són bones imatges i hi atorguen el contrapunt a la prosa frase/punt/frase pràcticament absent de retòrica. Frase/punt/frase que li dóna el caràcter trepidant que suposo que buscava l’autor. És un cant ebri i cirròtic a la vegada on l’autor concreta idees que ja pul·lulaven per altres llibres que té guardats al calaix. Vull dir que hi ha feina feta al darrera. 

-No crec que pugui ser etiquetat de “modern” (en el sentit que s’entén aquesta paraula en un lloc com Barcelona, avui) perquè és massa poc condescendent amb res ni usa la ironia com a recurs per a no enfangar-se, perquè no sembla que aprofiti per vendre’t res de sotamà, perquè l’hedonisme que ho empelta tot ve més d’una tesitura de transtorn i necessitat ancestral (o, si ho preferiu, trovadoresco-romàntica) que no d’una postura estètica preconcebuda.  Aquí però, potser subestimo els “moderns”. I fins i tot l’autor.

-Cap a la part final el relat s’alenteix un xic i la cosa pren un caire més diguem-ne surrealista, però es segueix bé el fil i no grinyola respecte la resta. Pensem que a mesura que avança el relat també avança la ingesta de substàncies psicoactives per part del protagonista i el seu desvari.  El desenllaç m’ha sorprès  més. No sé què m’esperava, però diguem que la història va engrescant, és un descens  in crescendo al fons de la nit, i llavors [ATENCIÓ SPOILER] torna a casa i Ella està allà i senzillament es queden a casa. I la menta. I ja està. O potser no, a l'escena final hi ha un últim regal final que diu que potser no. Que la cosa continuarà. En tot cas, quan comences a llegir i la història t’engresca i t’enganxa i vas sumant pàgines et sembla una novel·la, que allà hi pot passar de tot. I de cop es concreta en la tornada al pis i t’adones que el llibre no és una novel·la sinó un relat. No dic que no em sembli ben resolta, sinó que m’hauria agradat que al personatge li passéssin més coses.  També he pensat: a veure, perquè l’autor ho ha volgut acabar així? Primer m'he dit: perquè com a recurs literari funciona. Val. I llavors, m’he adonat que justament aquest final és molt seu: casar la part salvatge amb la part domèstica (ni que sigui a través d’un amor somiat, o justament pel fet de poder concretar aquest amor somiat) que diria que l'autor també té molt entranyada. 

-També m’agrada que l’antiheroi no salvi res, és clar, que tingui la sort de trobar les tres cosetes que estima i es quedi a casa com si no passés res, la qual cosa porta a pensar que potser la fi del món ja la tenim aquí al costat ara i avui (com ja diu en algun lloc del llibre, més o menys i sense ànim de demagògia: no hi ha tanta diferència entre la normalitat postmoderna i la fi del món), del tipus invasió més o menys subtil, i que potser no queda sinó fer com l’Andreu: fer veure que no veu el desastre perquè de fet sempre hi ha sigut i ja ho sap massa bé i l’interessa pensar més en altres coses, ocupar-se en altres assumptes, ni que sigui per decidir la seva propia manera d'autodestruir-se. 

Val a dir que les trames relacionades amb la fi del món són una debilitat personal.

-M’agrada que no s’acabi d’explicar el què passa al món i que cadascú es pugui fer la seva propia pel·lícula. La prova de que no cal explicar-ho és que el llibre funciona bé així.

-Durant la lectura un s’enrecorda del Vulcano de Max Besora, és clar. Però Mentre el món explota té vida pròpia i proposa un món prou diferent. Suposo que es podria dir allò de que són contemporanis. 

-I ves, a un servidor li agrada imaginar-se tot el què passa al llibre, tot el terrabastall de Barcelona, tot el contrast d’imatges que s’esdevé  entre allò dionisíac i apol·lini (ras i curt [ATENCIÓ SPOILER]: l’orgia salvatge al MNAC), en una pantalla gegant, al cinema. Com en una pel·lícula de no fa gaire que situava la fi del món a Barcelona. Per cert, en aquest sentit el llibre ve acompanyat per il·lustracions, que si ve acompanyen el relat per un tema de donar més llargada al text (és un llibre molt breu: es llegeix un un parell d’horetes encara no), a un servidor no li acaben de fer el pes. Al marge de gustos, és clar: diguem que acabava de llegir la pàgina i llavors mirava la imatge i no em deia: ah sí, és això el que destil·la el text. No sé. 

***

S’agraeix la literatura que fa trempar. Una literatura que no busca l’erudició vàcua ni l’ensucramenta per tal d'arribar el lector. Es pot dir que sí que ho fa utilitzant un to barroer i punyent: tanmateix a mi em sembla justificat. Però potser són aquests tipus de discussions/distraccions les que el llibre voldria evitar. Fa res llegia aquests versos d'Odysseas Elytis: “Ara que ningú vesteix de dol pel rossinyol/ i tots escriuen poemes”. Qui diu poemes diu contes, novel·les, assaig. I en el nostre país tots pequem una mica d’això al temps que llencem la primera pedra. Mentre el món explota té honestedat i budellam, però amb ofici i sense voler anar de res ni vendre gat per llebre. Em sembla. 

Calen també llibres com aquest en la nostra literatura.