Imaginar-se

Imaginar-se “el gran poema” de la nostra època vestit amb l’estètica de wall street que ens arriba des d’informatius i pel·lícules, i amb tot el cinisme sexual possible,

que subtilment desplega un estudi comparatiu de les matances de Columbine i Co 

amb les de Síria, Nigèria, Ucrania, etcètera,

que intenta una cirurgia estètica amb llàgrimes despoblades desertades als espais en blanc

tot explicant internet per verificar com en som súbdits del sistema

de la mateixa manera que resultaven imparables per la maquinària bèl·lica

engegada tots els bombardeigs de Dresden i Hamburg i,

els quals, diuen, ja no calien per a guanyar la guerra (-heus aquí la inèrica de la mortalla, diria). 

Un poema connectat on tenir set-mil milions de rostres per a no ser ningú.

Més que mai la gana que no entén de pàtries sinó de jerarquies.

I On quedaria el llenguatge, el ritme, la música?

Salvar tot just algunes paraules, algunes idees, de la publicitat. Potser.

I reflexionaria sobre la possibilitat improbable d'un Celan avui. Potser. 

Un poema d’època sempre és un part de guerra de la resistència. De vegades epitafi.

Un poema que parli d’internet sense decimonònies, ni sucres, ni elitismes, amb la seva mateixa telaranya que sigui a la vegada un cavall de Troia. Que pugui arribar tot just a l’endemà. Sense perill de desconnexió.

Potser caldria citar alguns noms i imatges i música de la tradició a mode de rescat a mode d'auricolars pel soldat de trinxera avorrit i necessitat. i llavors barrejar-ho amb l'Ara. Un poema que parli...

Un poema amb un etcètera que cal que ompli cada cultura
Un poema que òbviament seria acusat de traidor. I de no ser-ho. 

El fracàs aniria per davant però d'una manera diferent, creativa però tampoc massa. Hi ha tans "grans poemes de l'època" no escrits!
I callant dins l'angoixa de cadascú
i pululant a frec de fulla i dormint a frec de cada instant com esperant ser vist
i somiaria despert sense adonar-se'n
i...

Seria un poema infinit que caldria fer explotar,

un poema dins una botella a la manera de Dylan Thomas, d'Allen Ginsberg, de Guy Debord.
un poema amb un etcètera que caldria que omplís cada cultura i cada estrat i cada (com Pound però sense Pound),
un poema sense massa noms
un poema amb un final en mi bocins per l’ira continguda

per l’escampada general que no sap si serveix de res

que no sap a on dirigir.