La source et roc et la langue est ranchée
RENÉ CHAR
Batega la canícula per les cigales i pel blau cel
la infància que no, miratges. I al roquissar l'esquelet d'una deu antiga feta llengua, ara pell de serp sense principi i final. I una calor que arruga i calla el temps, fa. Sense més liquid que la pròpia suor.
És un tall damunt la terra el riu erm. Mostra d'on venim, cap a on anem. No l'aigua sinó el curs de l'erosió
esculpida, entre còdols: la mirada.
Busca l'ull
que l'acluqui, el bressol de les parpelles, ales. I és tendra la nit de dins
i és fresca com una música. La música de l'aigua de quan dorms.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada