Rojos, ecos
d’infinitud que el coltell cus.
La veu de la
infància a tota pastilla
contra el
mur rajant: beu-me.
I enllà, d’òxids
i verdets, tot un llenguatge
que s’acara
i diu: calla
i admira la senzilla fulla com voleia.
Comunal el
cor i el fracàs, a lloure
pel
floc que amb la palpa s’esfuma
-tot allò intocable. Com plora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada