Oh mira, coses lletges, per desemperades i inconsolables i de pobre home, coses com: l'infern és una pantà erm clavat al bell mig del ventre. I pel terròs el buit va fent camí... Conquista... i aleshores, Déu és un cuc que excava túnels al cervell. Coses no massa reflexives però amb sentit perquè el moment i l'assumpte amalgamador així ho ha volgut. Construir d'aquesta manera doncs resulta complicada, més enllà de solts versots epifànics. Potser és una mania i una inèrcia, això de voler 'construir discurs'. Però bé. Una altra cosa vinguda amb sentit: la música de l'aigua de quan dorms, amb sentit perquè ajunta tot de coses que pululen al cap com satèl·lits, diguem que condensen, sublimen, l'obsessió, i algunes ecos de lectures que se m'hi desborden. Frases de Foix, Walser, Romera i d'altres coses. Al capdavall les frases que interessen es fonen a la pròpia pell per acabar esdevenint sentit comú. Però bé. I encara, seguint el que he començat, això altre: potser la humanitat de les coses ve del buit i del fet d'intentar-lo omplir. El nihilisme en alguns pot ser una forma d'esperança, un instrument per treure la música desconeguda que duu a dins. I bé. Al cap d'algú tot lliga, un 'Big Moutain', i és aquest lligar les coses al que no sabem posar nom allò que, cas que sigui alguna cosa enllà la pròpia projecció, aquest lligar allò, deia, que probablement s'és.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada