5 d’ag. 2014

De la sèrie: ofici de camàlic

  
Corpus Hermeticum, Asclepius

Jo, local nerviüt i camàlic, veig com la pedra s'acomoda al desert i el no res hi funda escola, i ho envejo. I veig l'arqueòleg que insisteix, furga, cerca l'ombra com qui juga amb escurçons. I ja capbussar-nos, mapes i pics, mausoleu endins. La frescor talment l'eco remot d'una antiga oració. I entrem, grinyols, i endins pel mirall definitiu. A poc a poc, l'arqueòleg desembolica la mòmia i en llegeix la bena: arriba als ulls
i els ulls la segueixen
                               perlats, la constel·len...

I ora un alè pertot. Entreobre la desfeta que va de l'ara al més enllà. 
I, oh germans!, l'eternitat hi put.