Verborrea

És pel patir per la vida, el què i el com,

que potser res val el dolor que la seva alegría conté

o és justament a l'inrevés?

És per la pell fina que no sap fer

la 'guerra civilitzada' -això és: 
guanyar-se el pa-?

  

Omple les hores veient-les passar: adéu!

sent l’alè propi en la flaire de les coses,

ambrosia que arriba al moll.

Allo de dins fet miques

com dibuixa un cos

que excava fins que la runa li fa de paret

i poder dir: “no espero res, estic aquí i prou.”

-Ser un home del teu temps és un oxímoron,

diu. El patrimoni li vaga per la sang.

La matèria és el palimpsest de Déu,

de la llum als ulls creant-se.

Es la nafra parlotejant.

I és mirar-la i entreveure’li la calavera.

Fins a on observar les coses les crea?
Fins quan el seu mite serà la por?

I així ensopegar amb les cames: 

fer via a l’illa de la son

mentre el paisatge respira ànsia pels ulls.

El relativisme, al capdavall,

resulta ser una estructura d’estat.

I així omple. Com una ombra als ulls 
veu l’ara picant-li l’ullet. 
No hi ha tribus, tan sols calçadors.

Sense tribu doncs l’elegia s’immola la cant,

en tornaveu, l’inventa.

El camaleó pren el color dels zombis

i surt a xafar-ho tot.

Ha tastat tanta solitud

que no li resta ànima per dir-la.

I tanmateix són actes d'aquest tipus

els que amaguen que:

poeta és tot aquell que ha sentit ‘déu’

alguna vegada,

i en paga el preu. Ves.

I si el poema ha de ser com l’ànima,

quantes ànimes calen doncs

per fer que l’art parli de l’esperit del món?

És la por qui ens salva de la pulsació de mort?

I no saber el què, i envejar les pedres. 

L’invent aquí tendeix a un rescat

que parla amb Déu quan dorm,

quan  veu en cenital les fulles del pi

clavades al cel com estrelletes,

quan tasta la pell de l’aigua

i el no saber què fer del plancton.

Passa que
l’enamora la bondat i l’exalta el mal.

Alça el cap: els pujols de margues com mugrons.

La gent santifica les muntanyes

perquè s’assemblen als mugrons,

Que el món és com és i els fillsdeputa més,

passa.

Si hi ha visió és la d’un que està viu

i diu: som tan iguals 

i estem tan a tocar que ni ens veiem,

passa.

Si hi ha full és en blanc:

i negra la bava, flueix cap al dormir.

El seu no-res crea escola.

És que són les preguntes blablabla's

i els blablabla's respostes

dotades de signe d'interrogació?

És com la sal: banyar-s’hi

i anar amarat de mirades.

Els sentits segueixen, 

són l’esquelet de l’ànima

de la mateixa manera que la primera pedra 

tendeix a feixisme.

Sobretot un do, hi ha, i no saber-lo dir.

Coses que no caldria dir, coses

com que la lluna és el cor de la nit

mentre el talp il·luminat fa via

mentre va fent un no-ningú per l’Europa del S.XXI

preguntant-se mentre vaga a pleniluni

per la sordidesa del moll i el passeig

i els parcs del centre vagant i preguntant-se 

si la bellesa que encara pot sentir

el fa còmplice d’assassinat

o què.