Tautologia

    

Del viure, el viure que inventa la mort per viure i amb ella, de l’autoconsciència, el seu matar-se per viure,  fent-los nom, desig i por, la marca registrada de l’home? La por a no viure com un vol viure que és la por a no saber com viure, a no saber què fer amb la plenitud de cada cosa només perquè resulta absurda als ulls de la mirada? Així l’obligació genera sentit com la terra dóna forma a l’aigua i, més humana que els homes, la por a no tenir-ne?

Del viure, però, del viure al llarg de tot l’esforç de tots els homes al llarg del temps es sumarà almenys ni que sigui una trista ànima? Fou així com el món esdevingué paisatge?  

Sentirem en tancar els ulls per darrer cop la carícia de les parpelles, 

tots dos en un de sol i perfecte buit, 

cavalcant
               -nos
                      com una tornada?