En general
disfruta de la compulsió. Ho ha après del silenci. I dels documentals on els animals es mengen
uns a altres amb una diguem-ne pau envejable. I que no hi ha mal que cent anys
duri. També quan el món vol una altra cosa per a tu i et ve a picar la porta de l’esperit de petit burgès precari,
que el veus quan dorms, i sempre estat allà, dormint. Per defecte. Perquè, en general, si resulta que de tot l’assumpte
sensible al capdavall estem fets per morir (morir, que la mort és tota una altra cosa molt més nostra del dia a dia amb un mateix), donar pas, i si l’assumpte sensible ve a ser un arquet de
violi tocant-nos les cordes del viure, si al capdavall principi i final com un bon entrepà
de serrà, com un amic, un fill, un bon alcuol, si per tant la vida és viure, anar passant, qui diu que desaparèixer no sigui transcendir?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada