[...] veí a veí, hoste de la gent com un microbi. Pavlov passejant síndrome d'Estocolm, advocant per l'home negre que duem tatuat al cor... I etcètera.
[Etcètera Bebop. Bebop de reivindicar la glatida per damunt del cor... Que
si l’univers és un batec de déu, bebop, naltros en som sons colibrís... L’alquímia
del motlle fos, en fuga com una barba...
I etcètera Llei del fesol: que no té
ous la princeseta però té fesols, i romanços guardats al calaix on tot de roba
la despulla; que es fa la distreta la princeseta quan la inèrcia tan de seda fa
com que la viola amb el mal gust d’haver d’anar a collir la fesolera...
-Princeseta, Bebop!
Que el diamant, abans de ser-ho, ha picat molt pedra...
I etcètera Llei del fesol 2, del tipus: Una obra s’ha d’assemblar a una
recepta de cuina feta boca, llengua i mastegall. Fondejar al cor car el brou de
l’esperit, aleshores...
(I també del tipus: Perquè les
paraules van plenes de l’època que les ocupa, la publicitat ha esdevingut el
nou rèquiem. La diferència tendeix al passar comú, mentre la gent reclama la
parcel·la del ser igual de diferent a l’altre. -Tot això, es clar, és vox
populi. La cresta de l’onada al sant tornar-hi, beceroles en successió. Bomba!
D’això tal dia farà cent anys i els Post-Ismes en trenaran tot just l’ona
expansiva.
Laberint entre les peces del gerro
trencat, una mica a mode de casc històric vist en zenital. -Bomba! Batre! Ventricles!
I aleshores, inventaran tal dia potser el definitiu Superglu de l’amor? -Bebop!
És per la biga dels ulls que s’arriba a casa
o és casa la que et podria caure al damunt?
-Calla una mica, va.
-Nostre és el patrimoni de la sang...
-Per ser buits trobo que redundeu prou.
-Veies, els camins de l'eco són inescrutables...
-Veies, els camins de l'eco són inescrutables...
Tornarà el casori de fang i ànima per la palpa renovada dels tupins? I el
minotaure, seguirà cobrant entrada?
És callar la darrera enraonaria?
-Bah.
Mentrestant, a banda i banda, restes.
Empassar moral espessa com gargall que enceta el dematí al mirall.
I malgrat tot, contemplació.
Restes.
-I rastres
de carmí; el propi hort; una bíblia com una altra.
(Del big-bang a la pell fina, rastres de carmí...)
I al diguem-ne Absolut, per dalt i per baix. I no ho sé.
No ho sé però lloar, això sí.).
Oh, follia santa!
-Fot-li!
Oh, ancestral infància i fàstic del mirall
que s’equivoca!
Oh l’absoluta modernor del poeta en
bescanvi de records per somnis (jugats als daus, d’ara en ara).
I...
Recapitulació:
L’ordre acaba en desastre; la tirania en discurs.
La passió enterrada, el gasoil del temps.
Per tant...
-I ja el cor un compte enrere. No sé de què, però, encara... Només tic-tac,
tic-tac, a lo que: bebop, bebop.
-I la veu,
la veu: dos pols per poder anar d’una banda a l’altra i així, en la
tremolor, trenada, fer-se veu.
I aleshores,
la veu: una manera de callar el xiscle o de fer-lo xerrar, després d’haver
col·lidit amb el colador nuclear corresponent? Xiscle de suïcida que en les
darreres glopades d’ofec es sent tot ell ja sol de posta? O tot el
terrabastall, tota la constància en el barrabum, doncs, tot just un rés per a
invocar el silenci de després? O què?
-Ah, la gravetat.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada