És el món que es passa de cru
o jo de cremat?
Ah, la pell fina.
***
Al cadenat, en cadena de muntatge,
(el futur t'espera)
hi grinyola el temps
com qui batalla temporal,
surant per la suor, crua.
És tota una metafísica dada
en forma de fortor, crua, la carn
al si de tu i llum del ganivet
que etziba veu cantant.
Tot plegat camí
d’un sí negat i dat
pel sac, afilat i destre.
Que hi ve tot seguit, el neguit.
***
Tot va de la festa al fes-te fotre,
jutge d’un
mateix, i desert.
Sense ètica l’estètica ni ansa és, ja .
Ni saló,
però potser l’assumpte ben entès
és que ja vingui donat per defecte.
El parnàs, tot ell, un ull d'aire
al camp de sègol, vigilant.
T’imagines?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada