(De la sèrie 'les beceroles sucessives')

I

De tan veure’l, de tan dir-lo, del paisatge
que s’hi incrusta -com fruit en terra-
com fons de riu que corre
vedat de si i de tots pel cel
a sol i serena dels tarongerars.

És tard i set la passió de llum,
de mal hi put el crepuscle, es corre
braçada a braçada, pel pentagrama

de branques, la creixença d’una posta

que ja muda el verd. Roig.  

II

RETORN A RAFAEL PEREZ ESTRADA

Un so latent, d’aigua i son, al fons de les coses.

Un do, que pel buit s’hi anima

(l’ànima,
com pluja que renta

-èbria de tan sàvia-)

Un tro
que canvia espai per temps, va fos.
El llamp n’és l’ombra.

(I dir-la.
La llum
que s'hi torna.) 

   

III

Si diuen que ets mort ja! I tu encara fent tard! Fes-t'ho mirar, però, ei, que no et vegin!

   

IV

Del doldre’s sucessiu les beceroles fan estiu.

De la carn, l’ombreta...

[...]    

V
Com aquell dir que rient rient et marca un gol.


VI
Al món no s'hi va ni ve, s'hi gira.
I és perquè existeix que no pot ser dit.
El rau-rau de ser alguna cosa viuva.
Tu ja m'entens.



VII
Del no saber
com viure un escriure
que s'hi peix.
La llengua feta llaga
ja no saps si vida o poema,
el què del què
del poema

(del caure escaire

a fons perdut

és ni això ni allò)
entrant en ressonància
es lloga,
preus mòdics.

VIII

El misteri quan et creix 

a dins com una plenitud a lo mark strand

mentre intueixes el buit que ja hi creix. 

De tan forat es fa de carn.
Ja cruix.



IX
El gra d'arena s'escriu a l'ull. Im-plora.


X
Allò d'anar enrere per agafar impuls,
l'ànsia que s'en va i t'hi deixa un buit
llegat del viure: morir en pau.


XI
ALIENTO
Tu, tu, però no els teus braços,
no les teves mans, hi ha un creixement
que ho amara tot, té ales, alè,
tu, tu, però no el teu saber caure,
amb el dubte a l'aire, pol·len
que es planta als pulmons,
tu, tu, amb uns altres braços,
unes altres mans, de gana
que arriba amb el menjar a taula,
les viandes, arbres i branques
com un instint, al bosc, i tu,
tu el cor, de llum i fulles,
a l'àlber, aplaudint.