3 de jul. 2015

Matèria d'ales i gargalls


Com ser un Home i no ser còmplice d'assassinat?

Del riu dels ofegats
goita la onada com hi dansa...
(Si hi ha riure és un niu de no-res, no pas un rés...)

I bull el vull que em falta.
I mai no sé si és canoa o rem.
Així que passejo. 
Coses com:

Palimpsest és matèria d’ales i gargalls.
Alea jacta est, una bena als ulls després d’haver follat amb la mare, d'haver matat el pare, sota el cant tripartit del gall.

Si queda algo d’Home: ja llenguatge, metralla.
Potser un nen.
I el bull que em manca, i bull, ja baf.

El tic roent roent les ungles,
un tic-tac posant a ratlla l’horitzó.

Assegut al bus. Mandrejar m'és passeig.

La set esberla el mot, séc.
Del fang en resta l’esquerda,
sal, per defecte,
hi fa via el nosaltres, la serp.
(Qui diu serp diu teatre, teatre del bo).
Teatre,
com dins d’un tempo grec, de cua al cap del peix,
que va d’un gos que desenterra un òs 
i l’amo que l’esbronca per destrossar el terrer.

Carrer. Passejo.
L’esquerda és l’arbre de la set.

Per l’esquerda es dibuixa un mapa detallat d’allò que no volem veure.
Li posem nom: ombra, pantà! L'ofec fet desfogar-se! 
Cal afegir que la confluència de sons del carrer genera certa ressonància:
Coses com: l’Home ha mort
i nosaltres som l’estirp de normals que viuen sense futur.
Una mica lo de sempre però pitjor, una mica. 

Vivim en un pomer i l'ennuec de la poma és callar-la.
(I és invocant que en mengem i mengem.
I és callant que la cosa parla i parla en busca de la veu que la digui).

Que l'ofec no ens amagui els ofegats, però!
(No sé si m'explico)

L’ombra, un mirall.
Caloreta. Avanço.

Deu minuts, una vida.
I al llarg del dia viure és perdre el compte.
-Existeix l’ombra si no la mires?
 
Un flash: I més que el riu allò que amara endins, boques. 

Una llibreria. Entro:
-(F)ullejo. Sent i ment, del tal fet lament. La llum doncs, si ve, que sigui a la manera dels talps.

Surto. Caminar.
És l’ètica una estètica de saber estar al lloc que correspon.
Una mica com quan l’hivern apareix per recordar-nos la nuesa.
(La promesa de l’angoixa doncs, heus-la:
-És quan em buido que la vida pot entrar!)

Machadejo una estona, d'estar per casa:
JO no hi ha TU, es fa el TU a l'anar-hi anant amb JO.  
   
Lleu entrebancada. Una mica de sang. 

Què més ver que la ferida palpitant, pura de tan nua, casi viva, com a punt d’alçar el vol?
(Èpic, però? Epitafi!
Enterrar el punyal, la flor:
coronar-lo d’ossos.
-Un ram d'ossos.)

Caldria ja anar acabant.
(Del vull que bull cal no fer-ne un gra massa, tampoc
Anar pujant, d'origen a origen).
  
De casa estant, m’esbranco
per no estendre la roba, fer el dinar.
brodar-me una careta, anar a treballar.

Hi ha un ser que ve d’un no saber, sembla ser
del baf que es precipita toll. 
Toll fascinant per la tempesta
que diu no sé què del mar.

Toll que hi diu la seva,
que és així com corre, ventila, diu.
I riu,

-per l'escletxa, malgrat tot.
Riu
amb l'ombra
que tot de llum no deixa veure.

Riu
com qui mastega la llimona de la vida
i riu,
sí,
coll avall,
gola endins,
riu de pedres i algues i gargalls 
al si del no

(que no s'acaba,
                          -i que no s'acabi:
vagi el poema fet salmó).