(Acord de Mínims)
De l’ofec del matí n’he tret -l'he hagut d'exprimir- una bona frase per salvar-me la tarda.
De l’ofec del matí n’he tret -l'he hagut d'exprimir- una bona frase per salvar-me la tarda.
Tedi pels dies que deixo passar i que un dia trobaré a faltar. Voldria saber si amaga alguna revelació sobre el temps, si és la manera que té la consciència d'ancorar-se, de posar-se nom. És com si aquest deixar passar que sé que trobaré a faltar parlés d'allò que em conforma, la matèria prima amb la que estem fets, i dits.
Un poder es perfecciona/sofistica (en matèria de vilesa, s'entén) al ritme de la indecisió (còmplice o no) del seu poble.
Mientras que el relato genera realidad, la ordena, el fragmento da cuenta de ella. Digamos que en un páramo el relato seria la tierra y el digamos aforismo su grieta, todos al unísono cantando a la misma lluvia.
Pocas cosas más humanas que una persona hablando consigo misma. [mmmhh...]
[La cosa seria: 'pocas cosas más desnudas que un hombre durmiendo con su sombra", si no fos que aquí la cosa es passa d'afectada i certa gratuïtat en el sentit que conté més Com que Què . Es però un mal necessari. No li importa fer el ridícul -de fet, és sa comesa- a canvi que un germà bessó seu, a escollir d'entre tots els microbis, ho aconsegueixi.]
Som naltros l'art dels microbis?
La vergüenza a escribir sobre uno mismo le llevó, sin querer, a hacerlo sobre el absurdo. Hoy le parecen ser una sola y misma cosa.
Por más que lo intenta, no logra alcanzar la diferencia entre la temptación del fracaso y la de existir.
De la calavera del ser-o-no-ser? quedar-se amb la mà que la sosté.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada