Decalatges

249. Potser la gràcia del vers “tothom ho sap i és profecia” recaigui just en el fet de repetir-lo, això és: que suporti el poder ser repetit: peix que es mossega la cua, a l'hora que tòpic sempre a punt per desautomatitzar-se, una mica com allò que diuen de que no hi ha res més ben repartit que la intel·ligència, de la qual ningú creu estar-ne mancat. Per descomptat, el propi vers és la seva millor metàfora. Dit això, la repetició valida i invalida a la vegada el vers, funciona com una forma de validació superior o esmena, ja que ateny el fet i no només la idea de fet, alhora que demostra dues coses: per una banda, que el vers resulta inesgotable (això és: que conté poesia); i per l’altra, corrobora allò de que en definitiva el poema no és sinó la veu del poeta germinant en diferents èpoques, escampant-se en busca d'altres boques. El vers dóna compte del mar que portem a dins, i que potser no és altra cosa que llenguatge –vingut en forma de rem o sal, segons escaigui–. El vers funciona com una ona: té els seus extrems, punts d’equilibri i punts d’inflexió a les crestes i les valls. Tanmateix, o justament per això, cal considerar també la part del tot, que és la part en que la repetició invalida el vers, perquè fa que esdevingui desconegut de tant sentit, immemorial [en el seu sentit etimològic, diguem-ne aquí margalidoponsià], però també que, al seu torn, puguin aflorar les condicions propícies perquè torni a germinar. És l’onada, que ja baixa.