(Un dos, provant provant... tots els drets registrats)

   

Tres títols possibles per a tres capes dipositades dins un mateix estat de coses: Esqueixos, Les possibilitats, Les beceroles en sucessió. *

[Si poesia o filosofia, si l’ou o la gallina, o mar o muntanya; triar, escollir, no forma part ja dels mecanismes del poder –tan genèric, ell-? Triar quan cal, que és triar com cal, és com el casori entre la vida i les passions, que del que tracta és de l’art de saber-les viure (el saber, cadascú el seu). La vida, s’entén? La vida, quan trobes que no s’entén és de fet un luxe de no passar necessitats elementals i una possibilitat de poder triar la teva aventura. Pel contrari, l’enemic és clar i amb ell el sentit. El relat, el poema, tampoc té perquè entendre’s, encara que soni a recurs i a excusa. Entendre, quina paraula. Penso en El poema com un aspecte del llenguatge, escriu Paul Celan (Microlitos). Penso en el poeta Mark Strand que va deixar escrit que “un poema és en primer lloc i sobretot una experiència, no necessàriament un vehicle pel significat”. L’estil, el diguem-ne propi, no el tries tu, et tria ell. I el marc on inscriure’s? La tendència on adscriure’s? El marc ets tu. La tendència és no haver entès res, que ja vindrà per defecte. (En aquest sentit, l'enrabassamenta pot ésser tan creativa com significativa, autosuficient.) 

Hibridisme, no pas en el sentit de 'tot s'hi val' sinó de que 'd'allò que val, cal no desdenyar-ne res'. (La qual cosa em fa venir al cap ara lo d'Hac Mor de que: la perfecció és feixista, fet que per a un servidor no la impossibilita sinó que fa vàlid allò de que: a la perfecció no s'hi va, s'hi arriba o entrebanca).

La immediatesa -on visc, on vivim-, i amb ella la tirania de la novetat, és un no parar que juga a la fet i amagar amb el Sentit - potser per no adonar-se com hi ressona la buidor i un no voler assumir. (Cal planejtar-se com el diguem-ne capitalisme s'ha apropiat d'allò de que camí es fa caminant, o de que "els petits canvis són l'enhorabona" (Marc Masdeu)). Res nou sota el cel. Recorda una mica la màquina d'exterminar, que un cop posada en marxa ja no pot ser aturada (o això ens diu la Historia). La cosa és que el propi excés (d’informació, etc.) posa el Sentit en suspensió. I ei, la immediatesa és necessàriament precària i això no té perquè ser necessàriament dolent. Heus aquí la trampa de “ser allò que es consumeix”, que no es pot parar. L’addicció esdevé estructural, no en va el Jo és la droga més dura. També l’escriure com un anar amb bicicleta: que quan deixes de pedalar, caus. Quin missatge o sentit aleshores més enllà del que s’hi enquista per defecte? (Vegi’s que la trama pot generar-se per defecte, en el gest.). Cal potser separar el missatge del sentit? La ironia però de posar el sentit ‘en suspensió’ es que fet i fet queda repartir com pol·len, els grans temes atomitzats, els fragments empeltats arreu, com plàncton. Penso ara en Ruiz de Gauna: “Mi nombre es agua pero soy el mar”: Que el punt de partida i d’arribada sigui un mateix no implica tenir una resposta sobre el què un és. Cal potser separar el missatge del sentit? La ironia, en el sentit expressat (en certa manera una ironia de la ironia, pero no el en sentit de 'risar el risso'), pot ser constructiva i constructora alhora. I és en aquest arreu de petites coses, d’intersticis i trossos de carn atomitzada on l’esqueix parla, en tant que possibilitat, a través de les beceroles, en successió (com narrar, sinó?). Vindria a ser una estratègia de guerrilla, com petits cavalls de troia rebuts amb indiferència però amb la inèrcia que duu a fer-los entrar a casa [no en va, que ell no passi sinó que se l'hagi de fer entrar no és un detall]. Uns esqueixos doncs, una quietud, histèrica, que gira –o tremola- a la velocitat exacta de la roda, però que al mateix temps hi fa sonar una altra música, més pròpia. Potser la velocitat no és tan exacta i el que hi sona és el grinyol, qui sap pas. 'El poeta menteix fins i tot quan escriu això' (Òscar Rocabert, Hi ha pus res).

Cal intentar que si hi ha impostura sigui constructiva, a risc de preterició, una mica com la màscara fa de barca. I si ha de sagnar, que sagni. 
'El fàstic que ens cega' no pas com a punt d'arribada sinó de partida. 

"allò que s'esmicola, s'esmicola, però no pot ser destruït." (Kafka -pg. 97-)

Per altra banda, a aquestes alçades tot el que passa és natural que passi, la qual cosa implica cert cinisme però també una necessitat imperiosa de descoberta, ja no per arribar enlloc, sinó per a fer companyia. Allò que ens ajuda a remembrar (de recordar però també de refer) la humanitat que voldríem ser.  Per a la resta: jo que sé. Un jo què sé obert a l'imprevist. 

Així les coses, una immediatesa que de veu en veu, eco eco, cassoli; un passar que traspassi, que deixi impressió per a poder-hi tornar. Cassolar amb el colador, les obertures com si fossin un lloc des d’on respirar. Vols relat? Al capdavall triar la pròpia aventura és esbossar el mapa, el teu i el meu, però a la vegada ni el teu ni el meu. Un nosaltres. L’espai literari, diguem-ne. (sempre en blanc, a lo blanchot, ai ai!)

Dit això, afirmar tot això com una certesa seria caure en preterició així que, amic –partim d'aquí- lector, a partir d'aquí la resta, i que la resta sumi, és cosa teva.]