2 de març 2016

Breu apunt sobre 'L'esfera insomne'


Heus aquí algunes sensacions de caire impressionista del llibre. Ras i curt, i de moment L’esfera insomne de Màrius Sampere –al que de quan en quan, en la meva condició de tataolletes, hi vaig tornant– no em sembla un llibre diguem-ne aconseguit, travat, rodó, culminació de l’obra de l’autor, sinó més aviat un llibre no absent d'interès però que tendeix a ser carregós, que (em) cansa, amb un excés prosaic que em sembla injustificat en el sentit de que no trobo que aporti. Allà on uns hi llegeixen l’esclat brutal en forma de deliri líric a mi em sembla veure-hi una manca de 'polidura'. Potser és precipitació, pressa del que se les veu venir, qui sap. 

(Un apunt: És prou sabut que molts cops darrera l’aparent espontaneïtat d’un poema s’hi amaga molta feina. Nego el pretès estat d’il·luminació superior del poeta on tot el que diu va a missa (i valgui la redundància). Cal, com a mínim, discutir-ho amb el llenguatge, passar pel seu sedàs i que parli, aporti, hi digui la seva.)

Hi trobo, al llibre, un excés d’enrevessamenta (traduïda molts cops en la llargada dels texts, i en el llançament casi indiscriminat de sentències –en una ànsia potser, de voler-ho explicar tot–) en detriment a la lucidesa –enrevessada, certament– que he trobat en altres llibres seus (Subllum, Les imminències, Ens trobarem a foraalguns poemes de Jerarquies, Iconograma i Altres presències, etc). Un poeta que certament admiro, vull dir que el què afirmo no és degut a res de caire personal, em sembla.
   
Certament, hi ha fragments molt potents però el total en resulta una combinació irregular (aquí parlaria de falta d'ànima cohesionadora que faci de cos del poema, però deixem-ho que seria simplificar un xic massa). El llibre deixa un regust de que arribats a cert punt, tot s’hi val. Personalment, puc entenndre una posició d’aquest tipus per part de l’autor. Com a lector, però, la cosa canvia.

Potser és que "no entenc" alguns dels poemes, qui sap. En tot cas, no ho dic en un sentit 'margaritià' ni es tracta de la cosa de “el poeta i el misteri”. No es tracta d’un no entendre atraient, que inciti a tornar-hi, aquí el diguem-ne misteri no m’acompanya ni dialoga amb el meu propi, no convida a seguir, ni sembla, pel què de moment vaig veient, que resti incrustat en algun  lloc del meu cap a punt de ploure en el moment més inesperat, de moment. Veurem. Potser té a veure amb que a un servidor cada cop li costa més la poesia, allò que tàcitament s’anomena ‘poesia’, per més que en el llibre Sampere mostri cert agosarament en relació a certes convencions. Potser és cosa del rapiapejar. 

Ni arribo al punt de dir que l’emperador pel text hi va nu, però si fet un nus. Un nus al que tanmateix tornaré. En part, per si de cas. En part per veure si és capaç de fer de tornaveu de tot això. Un tornaveu que sigui capaç de fer-me companyia.
 


2 comentaris:

Josep Porcar ha dit...

Vaig tindre una sensació similar a la teua. I no és justificable (no hauria de justificar-se) pel fet de publicar tant (més del que ens tenia acostumats) en tant poc de temps. Tot siga dit, també, des de l'admiració.

Ramon Boixeda ha dit...

Exacte.