Esbós a raig

Avui, diumenge assolellat de pares i fills amb bicicleta

passejant pel parc, de cotxets i terrasses al voltant del riu

que ens sotja amb la seva bruta i impertèrrita indiferència,

avui, resulta un dia com un altre per comprendre 

el no poder ser del món, el seu contorn precís, 

tots els com, no pas de dir.

Naixem amb la prosa nua d'un Sí 

que creix vers un No cruixent per després passar-se el temps

que li resta intentant desfer el nus, tornar al Sí.

Del No al Sí hi va una vida que sovint arriba massa tard,

per defecte, com un eco vingut ara

a tu massa prompte

encara,

a dir la seva mesura exacta.

(Amb independència de la banda de la xarxa 

des d'on es dispari, innocu a cap resultat

més enllà d'un mirall, a la manera del mirall 

que no esdevé la imatge del que hi mira, ni del que hi veu,

i, tanmateix, els conté ambdós, els possibilita.)

Avui és cada dia 

el mateix dia per a les coses que no existeixen.

Del Tu al Mi l’Ell és l’ens que ens fa de mirall.

De Tu a Mi, amic lector, tot roda

i és justament en el desafinar on hi trobem

una nota pròpia, un deix d’allò que som

a l'en contra, a l'encontre,

rompent per un instant la quietud

que gira a la velocitat exacta de la roda.  

Sabent que de la cançó de la nostra vida

tan sols ens pertanyen les variacions

de l’agulla damunt el vinil, que tan sols 

el rastre de derrapar el zero ens defineix i significa,

sols, tan sols com el grinyol vigia

indica la porta exacta de casa 
a rebatre al bastiment.

(Amic lector –ombra, mirall o tu–, intercanviem
en la distància el saber pel poder dir
del temps que ens ha estat atorgat tenir
–no pas paret entre nosaltres sinó frontissa,
la frontissa d'haver estat viu algun cop
i compartir, com argamassa, una mateixa incertesa–.)
   

Ara cau el sol de mitja tarda d’un dimenge qualsevol

i, com cada dia –de veu en veu, del zenit a l’ocàs–,
el dia ha esdevingut el cos de cadascú 

endinsant-se vers el seu propi creixement.

Restem Tu i Jo a l’estança del cap 
sota l’aparença d’un sol Ell que és, ara, 
l’Ara del món: un paper frontissa, finestra 

compartida cadascú des del seu compartiment

on les coses són com són: un paper arrugat

sense més escriptura que la traça d’aquell qui el desarruga,

una finestra grinyolant la mesura exacta

del cel assolellat que s’hi endevina, quan no n’hi ha prou

en saber-se el núvol que travessa el cel

i indica la pròpia  posició entre les coses,

quan l’únic damnatge és el conformar-se 

de la inèrcia com a horitzó.

                   Quan pel contorn del món,
resseguit al diumenge d’un dia qualsevol, no és possible 

saber on comença la llum i on acaba l’ombra.

(Quan Tu i Jo, amic lector, de veu en veu eco eco
esdevinguem, si no tradició, almenys el costum tossut
d'un punt i seguit
–de la fe i el no saber què fer-ne, feinejant–
a les beceroles, en successió).