(Esborrany a mode d’un recordar futurible) II

I

De la font que raja de set de no

poder més. De la set intacta

i de sentir-la: la veu 

desfeta aigua.

Riu.

Tu.

Vedat al delta del temps.
          

Tu, que ja ets la tarda

del fruit caigut a besar

el cel d’humus, petja.

Tot tu meandre ja, mirall

on descalçar la mirada,

a l’encesa

–pel riu

sallant encara–.

Amb els ossos del vent, ecos.
Sota l'estesa d'estels, sudari. 

Tu.


I ja al riu

–per l’argent que hi vetlla–

se’ns ofereix la lluna, Ofèlia

de tots els goigs, cel

de posta que muda el verd, roig.

II

I és ja el mar

Un jo ja sull d’allò que vull,

Del no dir la sal i ser-la

Per omissió del mar

Quan comença a bullir.

Llegir el poema

al so de la conquilla,

el no-res que és rés

de l’onada excavant el cingle

que calça l’Home.   

Amb la paciència,

que furga, que purga,

esperant-te.