De la sèrie 'diadebades / camaleòniques' (XL a XLII):

XL

*El desgavell, Ferran Planes

**Apareix a una tira còmica de Roger Pelàez

Com sempre, i com eterns desagraïts, parlàvem mal de l'amo però, com que érem els seus esclaus, aguantàvem* amb el grinyolar del món que engreixa la frontissa, a la taverna, amb el camí que és porta i l'escollir, una inxa vinguda, amb l'enclavada, a estimar. 

NO ESPERO RES
ESTIC AQUÍ I PROU**




XLI

I si de nit, arrencada la bena dels ulls, resulta que la nit és constel·lada pels ulls que la segueixen, caldria potser anar als fets i deixats estar, de nit i de dia en la nit més fonda, esgarrinxada, quan calgui recordar arreu on vagis sol, el sol i el pronom per on es pon.

L'ILLA DEL POETA    UNA CROSTA
EL POEMA     LA PICOR




XLII

vs J.S.M.

Així com no hi ha mal que per bé no vengui, de la mateixa manera que la nit no empassa ombra sinó que la remuga pels estels a dir l'ombra de la nit, l'Home és un mirall davant la nit que acull, rigurosa, transparent, els pronoms desnimbats a la pupil·la: la nit que és l'Altre, el cor que hi lluu amb tots els límits i ètiques que calguin. D'aquesta manera, assenteixi l'Home davant la Nit-Pupil·la de tots els Homes a l'ombra engrunada del pa de cada dia, el que s'hi dóna, i parar-hi la taula, caldria.

SOM OMBRA TOTS JA
PERÒ ALGUNS MÉS QUE D'ALTRES