El jo com una
imatge capturada en el joc d’espills
actualitzant-se
constantment
fins a esdevenir la
d’un polidor de cristalls.
Però més que el jo,
allò que permet ser-hi.
Més que el no-res,
el full en blanc que permet ser escrit.
A la manera de la
llum que inventa l’ull.
I més que el jo aquells
instants que van
de la vigília a l’estat
de son, i a l’inrevés.
Aquella cosa de ser
i no-ser simultanis
de quan dorms,
L’esquelet-riu de
l’esperit
que fregues quan
dorms i llimes quan despert.
L’esquelet-riu de l’univers
en el qual ens
banyem tots
a la vegada,
cadascú a la seva manera,
com un instrument
del qual
pel frec n’apareixen
els somnis,
pel llimar-se el jo
que s’hi perfà
i pel seu anar-hi n'esdevé la música.
i pel seu anar-hi n'esdevé la música.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada