Sempre saludava

Caminava com qui arrossega

el cost de viure en el seu món.

Duia sempre una pastilla guardada

a la quincalla de la cartera

com a sortida d’emergència,

per si venia l’huracà, deia, que li fes d’ull.

I quan venia l’hora de pagar,

al mostrador, furgava entre

les seves mínimes possessions

i ja no el treies d’allà, furgant

com si només li quedés escollir

la manera de quedar-se sense.

Només quan algun client obria la porta

i entrava corrent d’aire alçava el cap

llavors, mirant-te molt fix,

«tinc vocació d’epitafi», deia,

i s'introduïa la pastilla a la boca,
mirant-te molt fix, empassava, 

i se’n tornava ràpid al carrer.