'
Va arribar un moment en que el dolor, l’astorament i la suor freda resultaven insoportables, les conques dels ulls foradant-se buscant ancoratges, el pànic retroalimentant-se de manera exponencial, tenia setze anys. -No sé que em passa, no sé què em passa!, això resultava ser el més aterrador. Què hi podrien dir metges i pares davant d’allò? Com comunicar la solitud bestial, la inconsolabilitat? Aquella va ser l’època del terror, la desesperació només trobava els sanglots i les agulles al ventre per expresar-se, l’ànima menjant-se per dins. Els anys han passat i els panys també. I bé, tot jo és exageració, certament, i la majoria de vegades d’allà d’on en surten llàgrimes també en surten els riures. Potser el cinisme tampoc és del tot recomanable, però és respectable que hom utilitzi allò que té a l’abast per poder reconstruir la seva bombolla amb els parracs que va trobant, l’embriaguesa és necesaria, tot és necessari, fins i tot els imbècils i els que els volen aniquilar, la pau que és i seguirà sent una projecció de la guerra i pels segles dels segles alguna veu que s’aixecarà i esbossarà un nou camí més enginyós de salvació a un preu mòdic, amb un enemic comú que ens doti de sentit. El món doncs com el gran teatre on casi tots fem casi de tot, on de vegades escau la plenitud, també, com aquells moments en que sentim que fem d'actors, potser de guionistes, fins i tot d'arquitectes. Tot és blanc i negre i potser es que lo d’abans senzillament no era vida... L’exili pot ser molt feliç, també. Les imatges son imatges, i tot té el valor que se li dóna, és la por la que les fa certes. Es la por doncs, la paradoxa sobre la qual estem cimentats (aquí s'hauria de distingir, però, entre entusiasme i histèria). La contradicció es un invent dels moralistes, deixarem de desitjar el dia que siguem morts –i encara en tinc els meus dubtes-.
Creia, doncs, el món allà als núvols. Ara toca construir-lo cada dia -en aquest sentit cal reconèixer que la fuga és tot un art, construcció efímera, versió barata d' Andy Goldsmith-. I potser és això la vida, la cua al cap del peix, que diu en Garriga. Tot plegat, però, és fantàstic. Adonar-se que res té sentit més enllà del que tu li donguis, i poder estar en bona companyia i riure i enriure-te’n i brindar i ballar amb complicitat i mirar el cel i olorar els camps paint el sol i trepitjar rajoles fredes a l’estiu i recordar com t’abraçava el sol de Brindisi i estimar-ho tot, en el fons, i tenir clar que per acomplir un somni una bona cançó és -i ha de ser- suficient, principi i final, pensar que al capdavall es deu tractar d’això. I saber que no sabrem, que la nostra pàtria és la incertesa, que no passar gana física s‘ha traduit en un passar gana moral perpètu, però que pots disfrutar llegint algú com en Dovlàtov o en Céline o el Jim Thompson i els grans parracs de tots els clàssics i els pintors, oh i tant! els pintors... o mirar l’Alerta roja, volem cap a moscú del Kubrick, o Una historia verdadera del Lynch o Les excursionistes calentes de Conrad Son o qualsevol altre que s’et posi bé, què carai, que hi ha per triar i remenar, que el món és la més gran superproducció que s’ha fet mai, que sóm els dobles de nosaltres, que és entre vestidors on neix l’amor i llavors la pel·licula entra dins d’una altra pel·lícula i sembla que els dels decorats s’hi hagin deixat la pell i et dius que el cartró pedra també mola molt perquè mira com hi brilla la lluna i tot això. I llavors algú potser et dirà allò de la vida i tal i el dolor i qual i la fam i la tirallonga de misèries existents com si fossis un desaprensiu i bla bla i li respondràs alguna cosa perquè ets així, mira, no pots evitar-ho, toro amb capa vermella, però tot plegat, què, què? Si tens gana menja, i si no tens menjar, doncs busca’l o roba’l o mora’t i ja ho tornaràs a intentar a la vida següent -que per alguna cosa ets creient-, però que no vinguin amb totes les collonades de coixins de doble forro rotllo celebrity solidària i companyia. Si de veritat vols ajudar algú, deixa-ho tot i ves allà, ajuda’ls mà en mà, dona-ls’hi la teva ració d’aigua, plora per ells, despulla't per ells. Sinó escup les quatre llagrimetes de torn cada cop que hi pensis i llavors ves al centre comercial a netejar-te amb algun vestit nou o juguet nou o llibre nou o pàgina en blanc nova. Perquè és clar, això és literatura, pedaços, fil, agulla i aire, les politges darrere les parpelles i la inevitable sensació de mentir, malgrat tot. Un llibre dins d’un altre llibre que avança, pàgina a pàgina, cap a alguna cosa o altra.
