31 d’ag. 2009

Habitació


T'hi poses bé, ho saps, que si t’hi poses bé entre matalassos i coixins et faré totes les pesigolles del món mundial, besitos i petons i arrumacus sonrisitas va pare va i tot això. Farem llunes amb bombolles de saliva i les saludarem movent la mà histriònicament cap a la nit adéu maca adéu. Saludarem que malgrat tot queda un bon feix d’espurnes i papallones i gana per encetar al calaix del cada-dia-macarrons. Llavors s’obrirà la porta i arribarà el dia a dia, el món real per votació popular, el vestir i desvestir, tot el fred, l’ofici i el fer veure que fas veure, nedar les ungles mar endins, demanar-te boia fins que la mort ens separi, demanar-te que em demanis carícies impossibles i bicicletes E.T i llunes en forma de cove. Llavors em preguntaràs que perquè jugo a (fer-te) patir i et respondré que no sé perquè és guanyant que (et) perdo.

30 d’ag. 2009

Glucosa mil

`
Camí de casa cedeixo el pas
a tot de gent plorant un mort mentre
els veïns ben vius es moren de gana,
bifurco a la dreta on em creuo
amb una comitiva de pares sonrisa
profidén dels que es prenyen perquè no
saben què fer-ne de les seves vides,
a continuació trenco a l’esquerra de la plaça
on es celebra una manifestació antitaurina
(on em creuo amb en Sánchez Piñol
en versió espectre amb el puntillo
estic sol al món però no em feu cas que
jo ja m’entenc i no n’heu de fotre pas res
–que’m desperta un somriure als ulls)
i enfilo tot recte a través de la fortor de
l’escorxador per, finalment, arribar a casa
i amb demagògia de polític transcriure tot això
per acabar de confirmar que, malgrat tot,
menteixo quan afirmo que
si la vida tingués algun sentit
aquest "poema" deixaria de tenir-ne.

29 d’ag. 2009

She is my man

Vacances

`
No veus ni sents ningú.

Però hi ha l’abraçada del sol que s’evapora
mirant-te amb ulls de segles.

O si més no d’estius,
que és la manera com els mortals mesureu
l’eternitat viscuda.


Les hores salvades, AMADEU VIDAL I BONAFONT

28 d’ag. 2009

Bordeaux-Giverny


El problema -o no- de que no passi res és que t’has d’inventar alguna cosa o altra. Posar l’ull als vidres/llibres/ blocs/panys/etcètera com una d’aquelles càmeres de postals turístiques on van saltant les imatges. O recórrer a l’àlbum familiar i contemplar l'estany del jardí botànic que recorda a Monet, un estany que -ben mirat- és fill de Monet. Recórrer a la llibreta que aquell dia hauries d'haver obert i apuntar: De tant en tant, una flor que no fa estiu, flotar perquè l’aigua t'escup.

El delta i les serradures

`
S’encalitja la pols de marbre
als horitzons de l’angoixa.

El miratge de l’aigua escolant-se
per la pedra que vol ser estàtua.

El dubte de l'embut o el tobogan
davallant pel fil de la navalla.

27 d’ag. 2009

Banquisa

´
Edip com un glaçó en busca de l’iceberg.
Auscultar, callar el silenci de l’aigua.

Serà

el olvidado asombro de estar vivos
OCTAVIO PAZ

Serà sense l’acompanyament de l’imaginari jugant al frenesí de l’huracà arrencant el teulat de casa, sense el núvol com a globus aerostàtic ni excentricitats numerant els graons de l’escala, sense amors on confondre mirall i vidre, serà sense paraules ni silencis ni mokshes, ni sense les senses. Serà, de sobte, la tarda.

Llit de marbre


De l’aleteig en quedarà un sol cos entre tots dos fet de distància. A la desesperada, ella buscarà un altre cos còctel de colors i tu, mentrestant, escriuràs xorrades. Tot el que ella es gasti en condons, maquillatge i velades cares, tu t’ho gastaràs en segells de cartes que no arriben, la pantalla serà un no disponible perenne gegantí perenne. Serà un cosir el buit de les hores a l’estòmac, dissecar les papallones i estendre-les al menjador de casa. Mirar-les i arrencar-se els ulls. Arribar a sentir l’alleugiment del fred.

26 d’ag. 2009

Savannakhet

...el misterio que viaja con cada uno de nostoros
VILA-MATAS
`
I la moral és l’ombra, i l’ombra el contorn del paisatge. Però no hi ha gelats d’ombra. I parís no s’acaba mai. Però parís, on és parís? on és avui? on? on? I del viatge, què en queda del viatge? l’arrosseguem, ens arrosseguem, on és l’armari? I la clau, la clau que algú va llençar al mar per assegurar-se de no trobar que no existia? És un pinzell? O l’amor, l’amore, ser l’amore d’algú i sentir-ho amb comptagotes. Com aquell que va i es lamenta en una platja tropical plena de noies disposades a tot, la culpa, la culpa que és sempre pròpia dels altres, blablabla de torn, la por a ferir i la por a ser ferit com una mateixa cosa, una causa, un efecte, el moviment ara aquí ara allà, la mesura de l’impossible, la confiança que no es guanya, que es deixa de tenir. La gravetat com a videoconsola, les beceroles cuinades a les compulsives, sal i pebre amb què amanir els descosits. I al congelador, les postres, l’oblit avui d’strachatela.

Bassal d'absenta


El mar contra les roques. La tria de l’adult del color de les parets a pagar en trenta anys. El nen malcriat que té el llit fet i el plat a taula però no se n’adona. Les roques contra el mar. L’adolescent que creix i escriu pensant en el millor color per empaperar l’odi, que abans de suicidar-se mira el mar contra les pedres i decideix riure, i plora. La remor del mar i de les roques.

Sir Pendry

`
Serà com allò que tots haviem volgut, abonyegar impunement els pits de les noies, escoltar la frase dels de darrera, robar examens, fer xantatge al jefe, colar-se als llocs gratis, veure si la teva parella es masturba quan ho hi ets. Potser la policia estrenarà sensors de presència portàtils o làsers estranys o llençaran pots de pintura onsevulla amb l’excusa de la creació d’una nova brigada-artista patrocinada pel macba. Serem invisibles del dins i el fora, especialistes -encara més- del dissimular, desaparèixer serà l'Agost dels espavilats de torn. Serem Davids Copperfield a saldo i tot un nou art d’artil·lugis, guerres, bromes pesades rambles avall, tota la tirallonga d’escriptors realistes a la cua de l’INEM.

25 d’ag. 2009

No en sabrem un borrall

`
... Un horitzó per viure
ROGER MAS


En definitiva, la mort és l’horitzó de tothom
BARTOMEU FIOL


No en sabrem un borrall de la mort
per més que furguem la purga,
però ja posats
perquè no fer-ne eterna provatura,
dictat inventari als ulls dels mots?

Així doncs,
com un desmai la mort ens aspira
com qui desconnecta el televisor,
i el raig catòdic segueix la descàrrega
d’un altre atzar esperant un altre Frankenstein
a qui fer-li visible la nit, i l’amor
i més filosofies que justifiquin la por
que treu la pols a la solitud
i al suc podrit i incert del cada dia

I, al capdavall,
que hi puguin dir la seva, les idees
tan feliçment condemnades.

24 d’ag. 2009

Out of this world


La histèria com un escut clavant-se al pit, amb enemics del tipus tria la teva aventura, un niu de pols de cavalls, genets, aladins, apatxes, dràcula, buck rogers o mazonis, també. Poca cosa, al capdavall. Ganes de colors pastel damunt del gris i de que tot ressoni, sedimentar badalls al sostre del palau de la música, aquesta obsessió per Déu en la magnificència d’un bon cos. Poca cosa, primer dia de feina. Confirmar l’escriptura com a fuga amb efecte bumerang.

22 d’ag. 2009

18 d’ag. 2009

Aire de service

Coloms, mosques o papallones segons la mirada, avis, vagabunds o parelletes i aquells que estan aquí deixant passar i prou.

Sika Monotop 610

`
Ciclons d’estòmac
naixent a les parpelles,
oxidació de llamps i trons
i núvols gronxadors
grinyolant la infància
inventada.

16 d’ag. 2009

Turbodiesel

`
Escriure com una manera de somiar o de no saber-ne, destilar absència per convertir el no-res en figura literària -que deia el poeta. Balbucejar alguns mots, alguns versos esporàdics de veres com L’aroma dels arbres païnt la llum del sol. Versos esporàdics però res més, sense idees, sense estimades ni camins de rerefons i en continua crisis post-el que-sigui, crisis del tipus va deixem de parlar de tan jo i tan ai! i llavors, clar, l’aroma i para de contar. O l’opció d’intentar l’ofici amb versots sense ànima del tipus:
`
El camaleó en flames
pel tornasol del dubte.
El mirall
com la distància de la caiguda.

o amb versots que et fan sentir farsant del tipus altre:
`
Desarrelada llum
Florint al blau
De la piscina buida.
`
Intentar fer matemàtica de la música i, és clar, fracassar. Fracassar perquè les idees per si soles són com tecles de piano en un hall pijo amb un cartell de "No tocar", com trampolins olímpics en plena tempesta d'hivern, com esperar a que arribi l’estiu per anar al llac a patinar sobre gel, com una jugueteria vista amb ulls d’empresari. I a la llarga acostumar-s’hi, parar taula i anar-se omplint a mesura que es va buidant l’ampolla de burdeus i pensar que ara que va bé, que ara que totes et ponen ja et pots posar a comprendre tot això de l’equilibri i les meitats i les mitges taronges i les ampolles mig plenes i mig buides i tota la poètica dels rellotges de sorra. I rescates lectures i penses en allò de Bergson de que "las tendencias intelectuales, hoy innatas, que la vida ha debido crear en el curso de su evolución, están hechas para otra cosa distinta que para subministrarnos una explicación de la vida". I ja respirar l’aire de l’ampolla sencera i amb els ulls tintats de burdeus canviar compulsivament de llibre i arribar a pensar que Vinyoli està sobrevalorat, sentir-se una mica cansat de tota la queixa i el rotllo poeta místic, però decidir que demà –avui no- li donaràs el benefici del dubte perquè la poesia ja té aquestes coses i va com va i quantes vegades perseverar en lo que sembla un error ha acabat estimbant-se a l’eureka, o senzillament perquè l’elegia de vallvidrera es suficientment genial per redimir-ne i exaltar-ne tota l’obra sencera, o si ve tot plegat no desemboca sinó en el plaer de tornar-hi -a la poesia i a les ampolles. Així que després del monòleg-lectura-sobretaula-rentaplats-televisió, vestir-se i sortir a passejar la xafogor pels carrerons peatonals i observar el noms dels carrers i els vestits de la gent i, arribats al punt aquell del lladre que es pensa, pensar que potser utilitzes l’escriptura per a empapelar l’odi, l’odi a ves a saber a què, a una mica tot i a res, a la frustració naturalíssima, a la histèria que palpita sota les pedres, sota l’autosuficiència que mira per sobre l’espatlla d'un pati d'escola, com el tall (vestit) d’un diamant que dissimula la seva fragilitat mentre els germans carbó pululen tan contents vers el crematori. I tornar i encara abans d’enllitar-se llegir les peripècies deliciosament greus i ben escrites de Julien Sorel, i pensar en quin deu ser el Sorel actual i pensar, pensar, perquè sempre és més fàcil tenir idees que deixar-se emportar per la melodia que portem a dins –tot allò de la inèrcia- o si, tot plegat, "un mal camí també és un camí", com l'absurd sentit de pensar en el sentit d’arribar a conclusions d’aquestes que ja saps però que no vols, en aquest continu desembocar en el plaer de poder-hi tornar, i pensar, pensar, pensar en xais elèctrics que van passant, en xais elèctrics que van passant, passant, passant i banyant-se, banyant-se al mar, o al riu, o a la piscina, però banyant-se, banyant-se… que tots els rius porten a Roma.

59

7 d’ag. 2009

Tot jo és exageració

'
Va arribar un moment en que el dolor, l’astorament i la suor freda resultaven insoportables, les conques dels ulls foradant-se buscant ancoratges, el pànic retroalimentant-se de manera exponencial, tenia setze anys. -No sé que em passa, no sé què em passa!, això resultava ser el més aterrador. Què hi podrien dir metges i pares davant d’allò? Com comunicar la solitud bestial, la inconsolabilitat? Aquella va ser l’època del terror, la desesperació només trobava els sanglots i les agulles al ventre per expresar-se, l’ànima menjant-se per dins. Els anys han passat i els panys també. I bé, tot jo és exageració, certament, i la majoria de vegades d’allà d’on en surten llàgrimes també en surten els riures. Potser el cinisme tampoc és del tot recomanable, però és respectable que hom utilitzi allò que té a l’abast per poder reconstruir la seva bombolla amb els parracs que va trobant, l’embriaguesa és necesaria, tot és necessari, fins i tot els imbècils i els que els volen aniquilar, la pau que és i seguirà sent una projecció de la guerra i pels segles dels segles alguna veu que s’aixecarà i esbossarà un nou camí més enginyós de salvació a un preu mòdic, amb un enemic comú que ens doti de sentit. El món doncs com el gran teatre on casi tots fem casi de tot, on de vegades escau la plenitud, també, com aquells moments en que sentim que fem d'actors, potser de guionistes, fins i tot d'arquitectes. Tot és blanc i negre i potser es que lo d’abans senzillament no era vida... L’exili pot ser molt feliç, també. Les imatges son imatges, i tot té el valor que se li dóna, és la por la que les fa certes. Es la por doncs, la paradoxa sobre la qual estem cimentats (aquí s'hauria de distingir, però, entre entusiasme i histèria). La contradicció es un invent dels moralistes, deixarem de desitjar el dia que siguem morts –i encara en tinc els meus dubtes-.
Creia, doncs, el món allà als núvols. Ara toca construir-lo cada dia -en aquest sentit cal reconèixer que la fuga és tot un art, construcció efímera, versió barata d' Andy Goldsmith-. I potser és això la vida, la cua al cap del peix, que diu en Garriga. Tot plegat, però, és fantàstic. Adonar-se que res té sentit més enllà del que tu li donguis, i poder estar en bona companyia i riure i enriure-te’n i brindar i ballar amb complicitat i mirar el cel i olorar els camps paint el sol i trepitjar rajoles fredes a l’estiu i recordar com t’abraçava el sol de Brindisi i estimar-ho tot, en el fons, i tenir clar que per acomplir un somni una bona cançó és -i ha de ser- suficient, principi i final, pensar que al capdavall es deu tractar d’això. I saber que no sabrem, que la nostra pàtria és la incertesa, que no passar gana física s‘ha traduit en un passar gana moral perpètu, però que pots disfrutar llegint algú com en Dovlàtov o en Céline o el Jim Thompson i els grans parracs de tots els clàssics i els pintors, oh i tant! els pintors... o mirar l’Alerta roja, volem cap a moscú del Kubrick, o Una historia verdadera del Lynch o Les excursionistes calentes de Conrad Son o qualsevol altre que s’et posi bé, què carai, que hi ha per triar i remenar, que el món és la més gran superproducció que s’ha fet mai, que sóm els dobles de nosaltres, que és entre vestidors on neix l’amor i llavors la pel·licula entra dins d’una altra pel·lícula i sembla que els dels decorats s’hi hagin deixat la pell i et dius que el cartró pedra també mola molt perquè mira com hi brilla la lluna i tot això. I llavors algú potser et dirà allò de la vida i tal i el dolor i qual i la fam i la tirallonga de misèries existents com si fossis un desaprensiu i bla bla i li respondràs alguna cosa perquè ets així, mira, no pots evitar-ho, toro amb capa vermella, però tot plegat, què, què? Si tens gana menja, i si no tens menjar, doncs busca’l o roba’l o mora’t i ja ho tornaràs a intentar a la vida següent -que per alguna cosa ets creient-, però que no vinguin amb totes les collonades de coixins de doble forro rotllo celebrity solidària i companyia. Si de veritat vols ajudar algú, deixa-ho tot i ves allà, ajuda’ls mà en mà, dona-ls’hi la teva ració d’aigua, plora per ells, despulla't per ells. Sinó escup les quatre llagrimetes de torn cada cop que hi pensis i llavors ves al centre comercial a netejar-te amb algun vestit nou o juguet nou o llibre nou o pàgina en blanc nova. Perquè és clar, això és literatura, pedaços, fil, agulla i aire, les politges darrere les parpelles i la inevitable sensació de mentir, malgrat tot. Un llibre dins d’un altre llibre que avança, pàgina a pàgina, cap a alguna cosa o altra.

58

`
“En Txitxevànov ha estat vint anys tancat. S’hi ha acostumat. La presó li ha remodelat la pressió sanguínia, els aparells respiratoris i vestibular. Més enllà de la porta de la presó, no hi té res a fer. La llibertat li ha fet una por salvatge i s’ha ofegat, com un peix...”.


La Zona, SERGUEI DOVLÀTOV

6 d’ag. 2009

Amarat (versió 4)

`

Al bar xafogós i pútrid de l’estiu
un home entotsolat
recolzant-se a la set del beure.
Ressegueix horitzons de cul de got
mentre des de la finestra contempla
un grup de nens corrent i saltant

pel carrer.

S’adreça a la cambrera:


(el client):
-Què ens queda als que ho hem tingut tot?


(la cambrera):
-Una altra copa?

5 d’ag. 2009

En la mesura de l'impossible

`
Les ales dÍcar
com un baròmetre.

Al cel l’infern
és la distància de la caiguda.

4 d’ag. 2009

Epilepsy is dancing


Agost. Posar el comandament en stand by. Deixar l’ofici de les vacances pels que tenen ofici per lo altre, també. Buidar-se per poder-se omplir. Respirar, respirar, respirar i imaginar el que deu ser per una cèl·lula un bany de sang, el que deu ser per la Terra la inèrcia de tants i tants segles. La son. La rotació que permet la translació al voltant de l’ull del dia. Com dir Caverna, com dir Cine. Projeccions. No conformar-se amb calmar la set, voler el sabor de l’aigua, envernissar els dies amb suor. Destil·lar sentit, el mar en un cargol de mar. No hi ha vacances.

1 d’ag. 2009

Vlaminck

`
Poder deixar de veure el marc com una finestra on tot ha de tenir una raó de ser, com si hagués d'existir una gastronomia de l'ésser, un "comprendre", un haver de “comprendre” alguna cosa o altra com si tot anés amb tú, amb aquest punt d'excusa que sempre té la gravetat, canviant la plàcida difuminació de la calitja per la suposada concèntrica de l’horitzó, un envàs-catàleg de Jo’s exponencial on ressona el buit o, com diu Ella, posar-ho tot en un context propi per interrogar-se, buscant-li un sentit perquè el capdavall sóm el sentit, i per tant, la recerca. Ser massa analític per “comprendre” la Pintura o, millor dit, per poder "no comprendre” la Pintura i així deixar-se endur per el seu flux de sensibilitat, com quan un era nen (no el “ara faré com quan era un nen”). Poder deixar tot el rotllo conceptual per les universitats i les converses que volen animar una avorrida tarda de diumenge.

Fora de test

`

I
Desarrelada
llavor La por
desglaç d'espill
Al trampolí
florint Narcissos
al blau de la
piscina buida.


II
Sóc mercuri
dient mercuri
en la distància
de l'envàs
de la mirada
del desig
que fuig
vers.


III
Avanç cinèfil
de l'horitzó
pel camp obert
de l'ombra
del cos El reflex
de la llum
al final del túnel.