[...]
De sobte, en Imitació del foc, la trajectòria es trenca. El poeta, en lloc d'un camí, ens en proposa cent. La seva veu es diversifica. Què ha passat?
Rosselló-Porcel ha fet una evolució inversa a la que crèiem normal, a la que era considerada normal.
El concepte que ens havien inculcat sobre la personalitat d'un artista (músic, poeta, pintor), és que aquest comença disgregat, desorientat, influït per diversos artistes o diverses escoles i que, de mica en mica, a través de la diversitat, va descobrint el seu camí, fins que troba el propi estil, la pròpia veu, la pròpia identitat.
Roselló, com hem vist, sembla fer exacatament al revés. Evolució? Involució? Regressió? Crec que es tracta, simplement, d'una veritable revolució. Imitació del foc representa una revolució dintre de la poesia catalana moderna. És l'obra que li confereix un segell d'autèntica modernitat, la qual ens fa entrar de ple en el nostre temps i en la problemàtica actual. Vegem-ho.
[...]
(Actualitat i perennitat de Rosselló-Pòrcel, JOSEP PALAU I FABRE)
[...]
Que les veus sorgeixin a través dels oms no ens dón dret, per ara, sinó a situar-les. Rimbaud devia tenir un lloc dilecte, a les afores de Charleville, on anava sol, on possiblement es drogava, on devia ajeure's sobre uns marges d'herva verda i sota uns grans oms. Els consells o secrets que ell desitjava li eren revelats aquí. Assenyalem, entre parèntesis, que el seu mètode d'exploració coincideix exactament amb el dels oracles, que també éren percebuts per la pitonissa a través de les fulles dels arbres i de les veus que n'eixien.)
[...]
El problema essencial que ens posa aquest destí és el de saber si el que, a Occident sobretot, entenem, des de Grècia ençà, per destí, és vàlid o no. El problema que ens posa el destí de Rimbaud és el del destí mateix. El problema rau en el fet de saber si aquesta tria entre les nostres possiblitats, i la decisió que comporta, seguida rectilínicament, és o no una visió o concepció esquifida del destí humà, de les possiblitats humanes o si, al contrari, no és Rimbaud qui, volent desacatar aquesta llei, no volent acceptar aquesta limitació, es mutila.
El seu fracàs (vitalment considerat), ¿ens ha de servir de lliçó per sempre més, o l'hem de considerar una primera temptativa, fallida perquè és la primera, però que no n'exclou d'altres, d'un nou esquema vital? La vida, ¿pot ser una altra cosa que el que hem cregut que era? O sia: que era una i que només en podíem viure una?
(Rimbaud i la idea de destí, JOSEP PALAU I FABRE)
