26 de març 2016

La vida en un xip

  
I
Als que creieu tant en la partitura
us diria l’infint partit en dos és zero
i apreneu a contar les agulles dels rellotges 
reconvertits en comptadors de velocitat
només per no entrebancar-se en el zero
ara ying ara yang, zero sense 
dretes ni esquerres, absolut.
Us diria heu cronometrat el zero,
us hi heu acostat, 
tant que en sortiu embrocats
talp endins, tornado enfora.  
El zero més fatal, total, ja el sou.
El zero, la roda que us toca,

L’anar-hi fent forat. 


II

Zero amb
Zero sense
Zero zero 
I sumar U. 


III

Ser o no ser, 
anar i venir. Tot Zero i Uns.
Som el programa informàtic del nostre futur.  


(En certa manera es compleix la profecia 
d'aquells que s'han volgut convertir en llibre).

  

24 de març 2016

(Dues reversionetes que encara no)

(Una)

Venia el frau de l'afrau
Amb trau doble,
Cau
I caure,
Doble llei de vida
Amb la vènia
A vestir l'au!
Que em doblega
Fa forat,
Embroca
La troca.



(Dos -vingut amb apropiació-)

Del frau a l’afrau, 
amb bitllet il·limitat d’anada i tornada,
recrimina-li al llenguatge no saber
per què traint-te et salves.
   

(Reversió)


Les ganes,
els interminables gemecs,
aquesta piadosa i insistent
pregària a la liquadora,
pinyol d'allò que vull
picant pedra, menjant pols,
suc grum d'això que sóc:
les ganes d'un poble
agermanat amb el silenci
de la vaca davant l'escorxador.

23 de març 2016

De la sèrie a cavall de: 'Variacions de l'agulla damunt el vinil' i 'Parnassus esparsus':


Puteta: un poema no és un xurro. Un poema costa. Abans de la veu li cal una mirada i llavors, un cop la veu, si és que la veu, tot recau en els detalls on, per exemple, el perquè sí resulta tan perillós com el perquè no. Tot detalls. Per exemple: per entre la veu hi tremola el to, que és el toc precís i necessari que converteix el poema en poesia. Ala que, tocant de peus a terra, enfili l’alè... Com pots veure, puteta, això no és un poema perquè un poema no és un xurro. Què més dir-te, puteta? De la palla a l’ull de l’altre a la biga a l’ull propi m’hi va un “no ho sé”, com dient: mira’t al mirall. Goita-hi el que mira i el que hi veu. El mirall permet dues opcions: la claredat del desistir o picar pedra, deixar-ho estar i ocupar el lloc assignat a la teva màscara a l’espera de qui sap què o picar i picar fins que del mirall en quedi la paret i a la paret l’eco eco que et faci de mirall i picant i picant l’esquerda t’acabi sent boca, branca o casa, depenent ja de la corda de la teva veu. Puteta, si ni així, no pasis ànsia. Ets viu. I aprenent a lector no és poca cosa. Ets viu i escrius així que no deus passar gana. Menja. Ets viu, i et queda la música. Una bona cançó és un somni acomplert. De fet, es el somni complint-se a si mateix. Puteta, el que et vull dir vindria a ser això. Fot com vulguis o com puguis, però el to, la música.   Puteta, tot es resumeix en el to, que és la música i aprendre a cuinar. 
        

SemanaSantaSevillana


Hora punta i la gent, afilant-la. El centre a rebentar, un laberint. El minotaure, fet de gent passar. Festival de l'humor. Així les coses: el fil d’Ariadna, un bar. Un bar però la gent arreu. La gent, quina cosa, quin invent! Tot Crist pels carrers! El teu nom ple de gent, oh Déu. Ni un eco ni un ressort on fer parada i fonda. Cap repòs més enllà d’una esmena, de mena, arborescent. Esqueixada, borda. Guau! Pantalla i teclat, la música a tot trap. Així les coses, tot això i acabar amb un: “no sé, estic aquí i prou”.
      

Pel traginar dels rocs com a punts suspensius... (De la sèrie 'Derrapar el zero')

per JJCG

Del passar o rebentar pel traginar dels rocs com a punts suspensius de l’anar fent, fent poda a ritme del trot bebop a cops de roc i punyent per entre jusquiams i esbarzers, amb foc i amb tot, 
del perdre's una estona vocacional ronsejant per l'escriptura, tossuda, desencadenada, la quietud, la quietud giravoltant a la velocitat exacta de la roda com una nana de ron afilant veu, esqueixant budells: tartrana punk.
            

369

13

"Tal escriuràs, tal ressucitaràs":
aquest era l'afan. Però podries
compendiar en un poemet mil dies
i tot seguit ficar-te els dits al nas

sense que et fes profit; per si de cas,
tingues a mà l'alprazolam (manies
que vas contraure per les sagristies),
o agafa el gust al whisky i l'aiguarràs,

que mentre visques, no el podràs atènyer
ni insuflar-li aparences estrangeres
(tant és que el tractes d'altesa o monsènyer,

o que el busques per valls o per cingleres;
no t'ha de retre comptes ni constrènyer).
Que siga i prou. Les rimes van balderes.


(RUBÉN LUZÓN, Sinó)
 

Tonades


Esbrancat 
dins la dansa de la flàmula, ningú 
dant-se 
al fum...

Dins el temple excavat al melic 
de veu en veu 
per l'esquerda arborescent,
ningú
vingut a dir l'eco 
de la por, el pom: la poma. 

Ningú
a l’esquerda
ningú ningú
eco eco,
esquerda
ja.

(per l'esquerda, encesa, 
per l'esquerda: la teva boca).
   

De la sèrie 'Derrapar el zero':


Dius del llenguatge que es contradiu menjant-se a si mateix que rodola trepana és pedra foguera pel trenc del cap i que no para… dius, i que això deu ser senyal de no tenir res a dir, que el total suma zero, i deu ser exactament això: un zero que arrela, cruent, va fent forat.
      

21 de març 2016

(Llegint Hélène Cixous)


De la mateixa manera que la bena 
dels ulls en ser arrencada és 
seguida pels ulls
penjant-hi
com la compra al fons de la bossa,
en l’alteritat
d’uns altres, nus: un nosaltres
en suma, 
               una suma 
que és cega però hi veu,
entén el que no entén.

(És cau
i caure-hi,
la veu anar fent boca,
                                  parant la taula).
  

14 de març 2016

Hola

 
Un poema no és un xurro. Un poema costa perquè per entre la veu [en termes de causa-efecte podria dir-se: primer ve la mirada, després la veu. A continuació, tenir-la i saber què fer-ne] tremola/desfila el to, que és el toc precís i necessari que converteix el poema en poesia. Al to no s'hi va, s'hi arriba. Fracassant, ni millor ni pitjor, diferent. Amb tota la intenció. Per l'ala que, tocant de peus a terra, enfili l’alè. Si hi ha un adveniment conscient del propi destí d'un, un acarar-s'hi, aquest és el retrobament amb el seu propi estil. La poesia va d'això, entre d'altres coses. 
  
La resta és, com es diu: literatura. 
     

Afonismes & Co


La veu que s’emmiralla a l’eco
Eco en pro d’una tònica que
Doni compte de la paret, i a la paret 
L'esquerda, estereafònica, 
Quid pro quo, la quota. 
 
***

Com un roc llençat al llac, l’eco que anella el casori de la veu amb la paret.

***

TARDA
Les fulles fan la fotosíntesis. Jo ballo.

***

Tan part de la carn com el tall, el seu desaparèixer.

***

Si calles i no és per aprendre’n del silenci, que sigui almenys per no molestar.

***

9 de març 2016

Vocació de veu


I
El pas de l’escriptor al lector: un relleu (amb independència del número de voltes o doblats que porti cadascú). I el món no roda, que som nosaltres la cursa.

***

II
Amb sort el premi per l'esforç que condueix al fracàs serà un bany d'humilitat, clarícies de suor com un pinyol d'oliva remullat en el seu propi oli.

***

III. (GARRIGADA)

Practica una escriptura arborescent:

penjat de nus i branca
el ser-o-no-ser de cada mot

fruit que vol aprendre'n de l'ocell,
ocell que vola a aprendre'n del núvol,
núvol ja en boca de l'arrel.

L'arbre és bord

i la saba cou paciència
amb flama d'impaciència.

Dorm l'obra a l'ombra nua dels anells.

***

IV. (FOSTERWALLACENCA)

El cuc, la fita de l'arbre: l'anar-se fent,
l'anar-se fent de tot allò que acull.
També els amants, també el penjat.
També l'obra que dorm a l'ombra mòbil
dels ocells, que es desperta al pinyol
amb llum de poma macada.
No descansa no coneix
oblit ni perdó.
És el cuc.
Hola.

***

V
Ve per l'escriptura vinguda del paper,
del paper vingut dels arbres,
un arbre a dir-hi la seva:

D'acord, un llibre obert ve pot ser un arbre,
però, on s'oculta però el cop de destral?

***


VI. (CASASSESIANA/CANARIS ARBORESCENTS)

Véns en busca de no sé quin equilibri fet de mal d’època a vendre la busca del rellotge que duus clavada a l’ull, farcit d'aire, cosit de raons, amb la vènia de la llei de vida manufacturant els somnis, fent factoria. I tot per dir: aparta’t. Tu i progrés avançant per la dreta i per l’esquerra,  amb el consabut carril asfaltat d’ossos, tan lluny. I tot per acabar sumant zero.

T’HAN DOMESTICAT LA POR
QUE FOT PÀNIC
NANU

***

8 de març 2016

BAN

 
Variacions de l’agulla damunt el vinil, derrapant el zero, la inèrcia com a equipatge. Variacions de l’agulla per la saba química que injecta, surfejant l'arbre de la sang en busca de l’onada perfecta. Variacions de l’agulla per on avança la trama com un polígraf a dir la veritat de quan un hi va ella ja en torna. Variacions del tot a l’u vingut en multitud a contradir-se per a poder ser. Variacions també de les agulles del pi com estels conformant un firmament propi. Tot variacions de la llei de vida vingudes en definitiva a confirmar-la pel rastre saba que dibuixa, dernes, l'obra. Variacions, en suma, dels trens que ens passen i traspassen. I el canvi d’agulles com una forma alhora de fer via i de romandre, que ho diu l'arbre. L'arbre parlant per les branques i  callant als anells. 
     

7 de març 2016

368

 
(¡Clamantis in deserto! -pensó el vigía
cansado de sacar brillo a una frase
que no pronunciará.

El cielo estaba dicho.
                                Sin embargo,
las estrellas reían claras y despiadadas.

Las estrellas sabrán lo que quiso decir)


(JUAN VICENTE PIQUERAS, La ola tatuada)

Alguns poemets nocturns

Debe el hombre elegir entre perderse y salvarse;
pero si elige está perdido.
JOSÉ VINYALS


I. (REVERSIÓ 1)

Posa una mica de nit 
a la llum vinguda sense 
l'ombra corresponent
a dir-ne el cost.

Retreu-li a la llum
la llum que fa
només als morts que cela. 

Endinsa el punyal 
de la nit dels mots,
que hi ressoni el crit. 
    
  

II. (REVERSIÓ 2)

Llum doble.
La dels damnats,
La dels botxins.
Per sempre més juntes.
Al Ganivet. 

  

II. EDUCACIÓ SENTIMENTAL

A l’adolescent que vaig ser li diria:
“Sentir-se perdut és norma.
Saber-se perdut, en canvi, vocacional.”
I li etzibaria: “tu, que seràs adolescent
fins que es demostri la contrària:
sents tant com poc saps.”
I afegiria: “no canvïs, persevera en tu,
que atrevir-se és triar
i saber-ho només no serveix de res.”




III. POEMA DELS FETS I DEIXATS ESTAR

De la fe i el no saber què fer-ne feinejant 
a la paret, picant pedra, menjant pols, 
som l’eco en busca de la veu 
en busca d’una boca
en bucle, 
tan sols.  
    

IV. LA PALMERA

Aprendre del callar i escriure 
de la palmera erigida 
en cada anell del tronc,
costura a costura:
el cost del dàtil,
gratacels del sant tornar-hi. 
       

6 de març 2016

Variacions marca de la casa


D’un no res que és cau
I caure
Amunt arborescent
I endins, per l’escletxa
Picant pedra, menjant pols
I fer-hi el niu
Com una flor, com al pulmó
Una olor hi excava un temple
I amunt endut
Divagacions enllà
Ser ja un fruit al capdamunt 
I no saber tornar, que tornar és caure.
Així que apamo el vent, l’estudio, el peso.
Així, amb les paraules dient adéu,
Amb un no parar del vent de fons
Tustant-me un deixa'm deixa't,
Com dient: aprèn-ne de l’esqueix.
       

Esbós a raig


Avui, diumenge assolellat de pares i fills amb bicicleta
passejant pel parc, de cotxets i terrasses al voltant del riu
que ens sotja amb la seva bruta i impertèrrita indiferència,
avui, resulta un dia com un altre per comprendre 
el no poder ser del món, el seu contorn precís, 
tots els com, no pas de dir.

Naixem amb la prosa nua d'un Sí 
que creix vers un No cruixent per després passar-se el temps
que li resta intentant desfer el nus, tornar al Sí.
Del No al Sí hi va una vida que sovint arriba massa tard,
per defecte, com un eco vingut ara
a tu massa prompte
encara,
a dir la seva mesura exacta.
(Amb independència de la banda de la xarxa 
des d'on es dispari, innocu a cap resultat
més enllà d'un mirall, a la manera del mirall 
que no esdevé la imatge del que hi mira, ni del que hi veu,
i, tanmateix, els conté ambdós, els possibilita.)

Avui és cada dia 
el mateix dia per a les coses que no existeixen.
Del Tu al Mi l’Ell és l’ens que ens fa de mirall.
De Tu a Mi, amic lector, tot roda
i és justament en el desafinar on hi trobem
una nota pròpia, un deix d’allò que som
a l'en contra, a l'encontre,
rompent per un instant la quietud
que gira a la velocitat exacta de la roda.  
Sabent que de la cançó de la nostra vida
tan sols ens pertanyen les variacions
de l’agulla damunt el vinil, que tan sols 
el rastre de derrapar el zero ens defineix i significa,
sols, tan sols com el grinyol vigia
indica la porta exacta de casa 
a rebatre al bastiment.

(Amic lector –ombra, mirall o tu–, intercanviem
en la distància el saber pel poder dir
del temps que ens ha estat atorgat tenir
–no pas paret entre nosaltres sinó frontissa,
la frontissa d'haver estat viu algun cop
i compartir, com argamassa, una mateixa incertesa–.)
   
Ara cau el sol de mitja tarda d’un dimenge qualsevol
i, com cada dia –de veu en veu, del zenit a l’ocàs–,
el dia ha esdevingut el cos de cadascú 
endinsant-se vers el seu propi creixement.
Restem Tu i Jo a l’estança del cap 
sota l’aparença d’un sol Ell que és, ara, 
l’Ara del món: un paper frontissa, finestra 
compartida cadascú des del seu compartiment
on les coses són com són: un paper arrugat
sense més escriptura que la traça d’aquell qui el desarruga,
una finestra grinyolant la mesura exacta
del cel assolellat que s’hi endevina, quan no n’hi ha prou
en saber-se el núvol que travessa el cel
i indica la pròpia  posició entre les coses,
quan l’únic damnatge és el conformar-se 
de la inèrcia com a horitzó.
                   Quan pel contorn del món,
resseguit al diumenge d’un dia qualsevol, no és possible 
saber on comença la llum i on acaba l’ombra.


(Quan Tu i Jo, amic lector, de veu en veu eco eco
esdevinguem, si no tradició, almenys el costum tossut
d'un punt i seguit
–de la fe i el no saber què fer-ne, feinejant–
a les beceroles, en successió).
              

2 de març 2016

Breu apunt sobre 'L'esfera insomne'


Heus aquí algunes sensacions de caire impressionista del llibre. Ras i curt, i de moment L’esfera insomne de Màrius Sampere –al que de quan en quan, en la meva condició de tataolletes, hi vaig tornant– no em sembla un llibre diguem-ne aconseguit, travat, rodó, culminació de l’obra de l’autor, sinó més aviat un llibre no absent d'interès però que tendeix a ser carregós, que (em) cansa, amb un excés prosaic que em sembla injustificat en el sentit de que no trobo que aporti. Allà on uns hi llegeixen l’esclat brutal en forma de deliri líric a mi em sembla veure-hi una manca de 'polidura'. Potser és precipitació, pressa del que se les veu venir, qui sap. 

(Un apunt: És prou sabut que molts cops darrera l’aparent espontaneïtat d’un poema s’hi amaga molta feina. Nego el pretès estat d’il·luminació superior del poeta on tot el que diu va a missa (i valgui la redundància). Cal, com a mínim, discutir-ho amb el llenguatge, passar pel seu sedàs i que parli, aporti, hi digui la seva.)

Hi trobo, al llibre, un excés d’enrevessamenta (traduïda molts cops en la llargada dels texts, i en el llançament casi indiscriminat de sentències –en una ànsia potser, de voler-ho explicar tot–) en detriment a la lucidesa –enrevessada, certament– que he trobat en altres llibres seus (Subllum, Les imminències, Ens trobarem a foraalguns poemes de Jerarquies, Iconograma i Altres presències, etc). Un poeta que certament admiro, vull dir que el què afirmo no és degut a res de caire personal, em sembla.
   
Certament, hi ha fragments molt potents però el total en resulta una combinació irregular (aquí parlaria de falta d'ànima cohesionadora que faci de cos del poema, però deixem-ho que seria simplificar un xic massa). El llibre deixa un regust de que arribats a cert punt, tot s’hi val. Personalment, puc entenndre una posició d’aquest tipus per part de l’autor. Com a lector, però, la cosa canvia.

Potser és que "no entenc" alguns dels poemes, qui sap. En tot cas, no ho dic en un sentit 'margaritià' ni es tracta de la cosa de “el poeta i el misteri”. No es tracta d’un no entendre atraient, que inciti a tornar-hi, aquí el diguem-ne misteri no m’acompanya ni dialoga amb el meu propi, no convida a seguir, ni sembla, pel què de moment vaig veient, que resti incrustat en algun  lloc del meu cap a punt de ploure en el moment més inesperat, de moment. Veurem. Potser té a veure amb que a un servidor cada cop li costa més la poesia, allò que tàcitament s’anomena ‘poesia’, per més que en el llibre Sampere mostri cert agosarament en relació a certes convencions. Potser és cosa del rapiapejar. 

Ni arribo al punt de dir que l’emperador pel text hi va nu, però si fet un nus. Un nus al que tanmateix tornaré. En part, per si de cas. En part per veure si és capaç de fer de tornaveu de tot això. Un tornaveu que sigui capaç de fer-me companyia.
 


1 de març 2016

Es dibuixa un arbre a l'esquerda del mur de casa.


Escolto en la remor del vent a frec de branca el Jo de l'arbre.
Coses com:
Tota obra és d’estar per casa. L’obra que és l’arbre, i la seva equació de creixences. Telaranyes i matriuskes. Perquè tan important resulta la creixença que s’escriu en la immediatesa ramificada de les branques com la que calla al pòsit d’anells que fermen i signifiquen el tronc.  
Coses com:
El fruit està sobrevalorat, és l'absoluta tirania del resultat
com si a tu et valoressin només per l'esperma o el seu equivalent femení.
I de les arrels, què vols que et digui? Són filles del pare de les arrels, i etcètera.
L’etcètera? qüestió de fe.
La fe, saber-se enllà l’esquerda del mirall.

Escolto en la remor del vent el Jo de l'arbre parlar per les fulles.
Són la nineta dels meus ulls, diu.
Coses com: ah, les fulles:
les fulles que tremolen el cost del pol·len envolar-se
no pas degut al vent sinó per pur plaer metafísic!

Així les coses:
La realitat te l'has de guanyar.  
El poema, fer-te'l teu.
                   
Així les coses
–i d'estar per casa, dic:
Mon pare fuster,
ma mare llibrera.
I jo, nascut arbre.