Els ulls al cel i els peus a terra voregen l’asfalt.
El desig de matar dos ocells d’un sol tret.
“I aleshores, l’angúnia ve dels somnis”,
i els somnis venen de l’angúnia.
El tret
tan sols és de sortida.
(Nota: Cita apropiada del Marc Romera, La pau del cranc)
30 de maig 2008
29 de maig 2008
Dutxa d’aigua freda
conec la por.
rumia al ventre de la vida.
FRANCESC GARRIGA
L’ansietat és el pes d’un desig
coagulat,
petrificat,
congelat
fregant les tuberies de casa.
Les juntes badallen
i deixen entreveure espurnes
de sang
de còdols
de la deu de dins.
Un Déu ha apagat el radiador.
rumia al ventre de la vida.
FRANCESC GARRIGA
L’ansietat és el pes d’un desig
coagulat,
petrificat,
congelat
fregant les tuberies de casa.
Les juntes badallen
i deixen entreveure espurnes
de sang
de còdols
de la deu de dins.
Un Déu ha apagat el radiador.
L’aigua flota
La llum de lluna
reflexada al mar
és una taca d’oli:
Des dels núvols,
prou amunt
per cabre al cove.
Tocant fons,
com amanint sal i algues
i la set de beure.
Un mateix horitzó
cobreix la distància
arreu i enlloc.
L’esperança
substiueix
la confiança.
L’aigua, corrent, flota.
reflexada al mar
és una taca d’oli:
Des dels núvols,
prou amunt
per cabre al cove.
Tocant fons,
com amanint sal i algues
i la set de beure.
Un mateix horitzó
cobreix la distància
arreu i enlloc.
L’esperança
substiueix
la confiança.
L’aigua, corrent, flota.
Cançoner
Tan li fa l’embolcall (sigui el record el people like us dels Talking Heads, l’infinite sadness dels Smashning Pumpkings, l’I don’t know what it is de Rufus Wainwright, les spanish bombs dels Clash, la típica d’en Vivaldi que no recordo, les gymnopedies d’Eric Satie, el perfect day de Lou Reed, les Caramelles del poble, la rising sun dels The Animals, el Boy with de torn in his side dels Smiths, la pluja que es va assecar d’en Roger Mas, l’estrany de Mishima, la 14 d’un album dels Maroon Town que no recordo, el Sunken Waltz dels Calexico, l’along the way de Bad Religion, el tren de mitja nit dels Sau, l'I wanna Die de l'Adam Green, la 3 del “Non Al Denaro Non All'amore, Ne Al Ciel” de Morgan, algun techno trance d'un recopilatori noventero d'Eivissa del que tampoc recordo el nom, la cançó d'un K7 del superpop que ballava al menjador amb els meus germans cap allà el 85, el Lithium de Nirvana, La Paloma d’en Calamaro, Els The Beatles del meu pare, El espíritu de la navidad de Los Planetas, La Mataré de Loquillo, els grups monotemàtics dels 80, el Bitter Sweet Symphony dels The Verve, les Some Boots dels Karate, Cloud number nine d’en Bryan Adams, els Raiders on the Storm dels Doors, els somnis emboirats dels Sangtraït, l’Either/Or de l’Ellitoh Smith, l’Unleashed dels Ten foot Pole, o la Gloria de Van Morrisson ...):
Una bona cançó és un somni acomplert.
Una bona cançó és un somni acomplert.
Big bang bung!
I fou la mesura a la mida ensangrentada de l’home,
la terra plana com la infància,
la gent morint intentant conquistar castells infranquejables,
i tot estava bé.
I fou (només hi ha tret de sortida)
l’evolució i un no parar la cinta estàtica
fins a la mesura de l’impossible, la curbatura
del desig i l’assimpota de la por
fins a formar un cos de revolució
tendint a l'univers on la terra té forma de gallina
i Troia entra dins el cavall.
la terra plana com la infància,
la gent morint intentant conquistar castells infranquejables,
i tot estava bé.
I fou (només hi ha tret de sortida)
l’evolució i un no parar la cinta estàtica
fins a la mesura de l’impossible, la curbatura
del desig i l’assimpota de la por
fins a formar un cos de revolució
tendint a l'univers on la terra té forma de gallina
i Troia entra dins el cavall.
Cos en revolució
I si ens compliquem per entendren’s?
I si un camí recte acaba essent
el contorn d’un zero
"escrit al front de la distància"?
I si un camí recte acaba essent
el contorn d’un zero
"escrit al front de la distància"?
(NOTA: Cita apropiada a l'Arbre Constant d'en Lluís Solà)
28 de maig 2008
La princeseta del fesol
No té ous la princeseta (no),
no té ous però té fesols
i romanços guardats
al calaix on tot de roba
la despulla
Es fa la distreta la princeseta
quan la inèrcia tan de seda
fa com que la viola amb el malgust
(d’haver) d’anar a collir la fesolera.
no té ous però té fesols
i romanços guardats
al calaix on tot de roba
la despulla
Es fa la distreta la princeseta
quan la inèrcia tan de seda
fa com que la viola amb el malgust
(d’haver) d’anar a collir la fesolera.
Spider (de D. Cronenberg)
a en Ramon Mas
Grisa és la teranyina de l’agonia,
l’arrel que el foll desfulla,
el món confús del nen
disgregant-se en blanc i negre,
en la mare bona i la mare dolenta,
l’empat a zero on suicidi i supervivència
s’argollen passant comptes
que no passen d’un desquici
remembrant que, el principi i el final
són tan sola la distància que ofereix el celuloide.
Veig passar la vida per davant del televisor.
Grisa és la teranyina de l’agonia,
l’arrel que el foll desfulla,
el món confús del nen
disgregant-se en blanc i negre,
en la mare bona i la mare dolenta,
l’empat a zero on suicidi i supervivència
s’argollen passant comptes
que no passen d’un desquici
remembrant que, el principi i el final
són tan sola la distància que ofereix el celuloide.
Veig passar la vida per davant del televisor.
27 de maig 2008
Qui sap pas
Potser una violació a punta d’alba
és el cafè que busques,
una pluja de llimones per
donar gust a la llet del te,
despertar-te de l’asfalt i la mitgera
del camí, aquest pes que no et treus
de sobre des que et va abandonar
o ves a saber què.
Però no és l’absència el que et fot
sinó que t’hagin deixat amb els somnis
penjant entre les cames.
és el cafè que busques,
una pluja de llimones per
donar gust a la llet del te,
despertar-te de l’asfalt i la mitgera
del camí, aquest pes que no et treus
de sobre des que et va abandonar
o ves a saber què.
Però no és l’absència el que et fot
sinó que t’hagin deixat amb els somnis
penjant entre les cames.
La poesia, per exemple (i reinscriuren's de nou)
.jpg)
La poesia s’escriu
amb la mà trencada
d’obrir i tancar la porta,
prement el pom roent del nàufrag.
La por despista
els ulls als núvols
exprimits com llimones.
El desig neix al límit
de l’aigua i precipita
pressa amb boira pixanera.
La porta es desitja i es tem.
amb la mà trencada
d’obrir i tancar la porta,
prement el pom roent del nàufrag.
La por despista
els ulls als núvols
exprimits com llimones.
El desig neix al límit
de l’aigua i precipita
pressa amb boira pixanera.
La porta es desitja i es tem.
La frontissa
neta
freda
grinyola
a les parpelles.
(NOTA: La fotografia "i reinscriuren's de nou" és obra de la Marta Serra Permanyer)
Passant contes
El gos dansa l’angoixa
del xiulet pasturant ramats d’ovelles
fins a confondre-s’hi.
La llana és càlida però incomestible.
El gos es seguirà sentint aneguet lleig.
del xiulet pasturant ramats d’ovelles
fins a confondre-s’hi.
La llana és càlida però incomestible.
El gos es seguirà sentint aneguet lleig.
Si no hi ha drogues me les invento
Si no hi ha drogues,
me les invento.
La fulla del punyal es desdobla
en un arc de Sant Martí.
Hi llisco.
me les invento.
La fulla del punyal es desdobla
en un arc de Sant Martí.
Hi llisco.
Postal fictícia des de Brasov
Sona el despertador:
la nit al dia
la mossegada de l’aurora
encrosta les lleganyes
la sang goteja als llençols
reblegats en l'últim somni
amb ullals de gos, exprimeixo
l’alquímia dels barrots oxidats
el cafè es reflexa ingràvid
davant la calma del televisor
Dràcula m’ha convertit en ficció.
la nit al dia
la mossegada de l’aurora
encrosta les lleganyes
la sang goteja als llençols
reblegats en l'últim somni
amb ullals de gos, exprimeixo
l’alquímia dels barrots oxidats
el cafè es reflexa ingràvid
davant la calma del televisor
Dràcula m’ha convertit en ficció.
Les presons naturals
Rodant món, a la recerca de l’horitzó perenne
massa cops em trobo a casa, vestit de cargol
(massa cops damunt del coll i fer-lo rodar
com quan feia rodar el globus terraqui abans
de partir -el paisatge, com deia Brossa, són estats d’ànim-)
El simbolisme de les regadores darrere el vidre,
fecundant l’error color blanc d’ombra.
L’estat de les coses, el desig líquid
que el límit irreal i alhora existent de l’envàs
intensifica: passar o rebentar.
Ploren les parets de no sortir de casa
Llàgrimes de sopa bullint.
“Plou sobre la infància”.
La ironia, del desig de regar, del ser al estar
com una regadora, flairar el florit de la llum embotellada
i córrer a través del mirall opac
empresonat per la malla de barrots.
Busco motius i només trobo un Déu penjat penjant
d’un punt de vista en forma de creu oxidada,
penjant d’uns ulls intentant tergiversar estats d’ànim
a través de l’esforç innecessari.
Estic sol, cansat i amarat de pluja i de suor
però entenc perquè vull sortir de casa.
(“Amago a la butxaca bitllets precipitats de tornada”)
((Malgrat tot)).
(Nota: Plou sobre la meva infància fa referència al “Llueve sobre mi infancia” de Octavio Paz. Els bitllets precipitats de tornada amagats a la butxaca són d’en Marc Masdeu).
(Nota: Aquest text i fotografia és un avançament d'un blog que estem generant amb l'Ignasi de les fotos que està fent per Nova Zelanda i arreu,i de les impressions que en treiem de dites fotografies. El fotoblog es diu "Pixelant les antípodes i el podreu trobar a: http://www.fotolog.com/ferm_provisional)
25 de maig 2008
Paradís enllà (postal fictícia de Malaisia)
El blau del mar
i la posta daurada,
apropant-se a l’ull del dia.
L’horitzó es corba
al verd d’un jardí
que no existeix.
i la posta daurada,
apropant-se a l’ull del dia.
L’horitzó es corba
al verd d’un jardí
que no existeix.
La història de la granota idiota i saltarina i presumida
La granota s’en va d’excursió lluny
de l’aigua i roques i mates i dates
i salta i salta en busca d’un petó reial
fent caure branques i fulles però no petons
i al seu lloc troba una crosa feta d’ortodòncies
fetes de branquillons fets de la matèria
que no s’acaba..., una crosa, doncs,
que petoneja per allò de quan el riu sona
aigua en baixa –i així m’estalvio de saltar, pensa,-
però aleshores les roques i el riu li fan por,
i es queda quieta a la riba ajaient-se
i mirant de trobar-se el centre de gravetat
tot rascant-se la closca amb la crosa
que de tan rascar encén la bombeta
de la veritat que diu que “Hola tal, t’ho faré a bon preu!”
però que no pot ser revelada i la granota
que li escup però a la molt puta li agrada
i li regala un anticip en forma de paraules
-segons ella, per conveni amb la seva
bessona la mentida- que diuen:
confia: l’aigua flota.
I pensa que pensa que si però no
que es queda tumbada a la gespa de la riba
i pensa que quan vingui el llop i es trobi
amb el riu i les pedres davant i es mori de por
saltarà i saltarà i amb les branques caigudes
es farà una barqueta i quan, més avall, arribi
a riba i al cap d’uns anys, -per allò de que
la matèria no es crea ni es destrueix
sinó que es transforma- torni el llop
o els polls o es trobi la muda masa verda
i llefiscosament amfíbia es cobrirà el cervell
d’avestruç fornicador amb una fulla
i farà com que escapa perquè sap saber que com
que pensa no cal fer res i que sempre és a temps
de saltar i saltar i agafar més branquillons i,
aquest cop, -ajudat per les seves precioses
i verges anques de granota-
fer-se’n un punyal on entrebancar-se, riu avall.
de l’aigua i roques i mates i dates
i salta i salta en busca d’un petó reial
fent caure branques i fulles però no petons
i al seu lloc troba una crosa feta d’ortodòncies
fetes de branquillons fets de la matèria
que no s’acaba..., una crosa, doncs,
que petoneja per allò de quan el riu sona
aigua en baixa –i així m’estalvio de saltar, pensa,-
però aleshores les roques i el riu li fan por,
i es queda quieta a la riba ajaient-se
i mirant de trobar-se el centre de gravetat
tot rascant-se la closca amb la crosa
que de tan rascar encén la bombeta
de la veritat que diu que “Hola tal, t’ho faré a bon preu!”
però que no pot ser revelada i la granota
que li escup però a la molt puta li agrada
i li regala un anticip en forma de paraules
-segons ella, per conveni amb la seva
bessona la mentida- que diuen:
confia: l’aigua flota.
I pensa que pensa que si però no
que es queda tumbada a la gespa de la riba
i pensa que quan vingui el llop i es trobi
amb el riu i les pedres davant i es mori de por
saltarà i saltarà i amb les branques caigudes
es farà una barqueta i quan, més avall, arribi
a riba i al cap d’uns anys, -per allò de que
la matèria no es crea ni es destrueix
sinó que es transforma- torni el llop
o els polls o es trobi la muda masa verda
i llefiscosament amfíbia es cobrirà el cervell
d’avestruç fornicador amb una fulla
i farà com que escapa perquè sap saber que com
que pensa no cal fer res i que sempre és a temps
de saltar i saltar i agafar més branquillons i,
aquest cop, -ajudat per les seves precioses
i verges anques de granota-
fer-se’n un punyal on entrebancar-se, riu avall.
4. Bressol
La por del llamp a sota el llit
encalça la llaganya feta llaga
i els dits, llepant-se’ls, a l’interruptor.
(de Ets i Uts)
encalça la llaganya feta llaga
i els dits, llepant-se’ls, a l’interruptor.
(de Ets i Uts)
2. Jo volia
Jo volia atrapar tot el verd que tu dius
però -era d’esperar- he perdut el compte
en el blau de les pupiles
i l’angoixa groguenca de les bigues
Ara veiem el verd del mateix color.
Un verd de mucositat. I sento: aprovat!
Rebo el diploma
però balbucejo en binari
i ja no sé si s’aplaudeix o es pica de mans.
(de Ets i Uts)
però -era d’esperar- he perdut el compte
en el blau de les pupiles
i l’angoixa groguenca de les bigues
Ara veiem el verd del mateix color.
Un verd de mucositat. I sento: aprovat!
Rebo el diploma
però balbucejo en binari
i ja no sé si s’aplaudeix o es pica de mans.
(de Ets i Uts)
2.Convivència
Dispenseu-me la llicència amics piscòlegs*,
però avui caldria dir la veritat
de veritat de l’egoisme inversament
proporcional a l’egocentrisme,
de com ens contradiem a fi de perpetuar-nos,
aquest filó de paper que omple sinapsis i carteres
caldria, doncs, marxar a casa i estimar-nos
tots de tu a tu, enrecordar-nos de la selva,
tenir els deures fets de bon principi
no caldria, en canvi, la rima
discutir els mots de no poder dir
com s’en dol de ser-hi, la veritat.
No, no cal que m’etzibeu el vostre Però de sempre.
*poetes, polítics i bandarres en general
(De Ets i Uts)
però avui caldria dir la veritat
de veritat de l’egoisme inversament
proporcional a l’egocentrisme,
de com ens contradiem a fi de perpetuar-nos,
aquest filó de paper que omple sinapsis i carteres
caldria, doncs, marxar a casa i estimar-nos
tots de tu a tu, enrecordar-nos de la selva,
tenir els deures fets de bon principi
no caldria, en canvi, la rima
discutir els mots de no poder dir
com s’en dol de ser-hi, la veritat.
No, no cal que m’etzibeu el vostre Però de sempre.
*poetes, polítics i bandarres en general
(De Ets i Uts)
1. Si tanta llengua cabés a la maleta (l’habitació dels mals endreços)
Si tanta llengua em cabés a la maleta, si pogués triar com omplir les hores sorrenques d’un naufragi que baveja arribar a port, en una illa deserta m’hi emportaria la pau del cranc i berenaria mandra a la llum de les ombres agitades amb les nanses del gos autodidacte amb cos de pop que vessa iconograma, essent el meu imitador professional, i dormiria el canvi clar i assossegat allà on la imatge no fa mirall de veure’s el temps en blanc que taca perquè és mestria i destria que les dones i els llibres tan sols és un molt bon llibre però com que no pot ser podria imaginar, luxuriós, el viatge com trobant el nord de Rimbaud direcció ses illes vestit de tuneladora, com si el salobre amanís la canalla lluny de grècia i faria, doncs, cap a grècia agermanat amb la gràcia de la marxa enrere i tota l’olor de pinassa i cigala que sua, hostes de la pedra que vol ser estàtua, i passejaria la degradació natural dels objectes –i de les persones- a les jerarquies del sr. Tal H ocupat per la resistència a resistir-se al precipici del buit i la medusa i que, en veritat, és una preciosa cala mediterrània on els poemes de follia regalimen salabror de les esponges, el temps dels còdols i la pròpia mar que pertany a la sal malgrat l’escuma corrosiva del sabó que no sap si ve o si va, així que què? m’ompliria d’ous i em faria salmó per remuntar el riu amb els ulls tancats, fins arribar a Girona a on la imatge de la pedra i l’aigua és l’hort de marbre que fa mirall de veure’s i és clar, apropiacions degudes i cia, per tot seguit enfilar l’agulla cap al Monsteny, calçant la calç dels sediments des d’on baixa el torrental de l’arbre constant que m’acosta a casa i m’obra el pany amb claus oblidades de no voler recordar l’entrada que transcorre per entre tot d’envans, quadres, estores, rebosts i finestres on revocar la mel que m’embetuma el cos i així fins a parís, que sempre ens quedarà fins que s’acabi el joc però que mai s’acaba així que això, que naps i cols caminant fins a parís per entre el caminant i el mur d’es d’on l’entrebanc tal·la el taüt, des d’on plantar cara a la transparència impermeable del vidre, des d’on creix l’arbre que madura la maduresa del fruït del fruït, és a dir, tot un poema.
(de Ets i Uts)
(de Ets i Uts)
Tots ens diem Txell
Passeja estimant les coses que es sap properes
fins més amunt de Reikiavik
on hi perviu la mesura
de llum tèbia i dèbil que la neu perdura.
Amb bufanda, abric, gorro i guants
somriu el vent de cara i els ulls
oberts als flocs de la distància,
somriu el blanc esquimal
inhabitable com el desglaç
escampant-se dins seu.
Diu que no sap màgia
però és terra de guèisers
i ve de gust banyar-s’hi una estona.
fins més amunt de Reikiavik
on hi perviu la mesura
de llum tèbia i dèbil que la neu perdura.
Amb bufanda, abric, gorro i guants
somriu el vent de cara i els ulls
oberts als flocs de la distància,
somriu el blanc esquimal
inhabitable com el desglaç
escampant-se dins seu.
Diu que no sap màgia
però és terra de guèisers
i ve de gust banyar-s’hi una estona.
24 de maig 2008
Autorevel·lació
(amb la Marta Serra)
Emulsiono les ulleres
en nitrat de plata.
La llum m'atura,
la foscor em fixa.
Em revel·lo foto sensible
Emulsiono les ulleres
en nitrat de plata.
La llum m'atura,
la foscor em fixa.
Em revel·lo foto sensible
(presentació)
D'alguna manera, aquest és un blog on em dedicaré, amb permís de la mandra i companyia, a penjar-hi poemes, narracions breus i escultures vàries de creació particular intransferible o d'altres, segons la lluna. Aquesta n'és la intenció, amb el compromís d'avaluar una mica els continguts abans de penjar-los, però no puc prometre res. El cas és que els papers guardats al calaix no rendeixen, el cas és que aquesta és una història d'impaciència saltant d'objectiu en objectiu com una avella, agonitzant el fibló clavat en qualsevol capa vermella de torero. El cas és que aquest és un de tants d'altres casos, però el meu al cap i a la fi. El cas és que d'alguna manera s'ha de començar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)